11/29/2009

La mer...

No feia el fred que tocava pel temps en el que estàvem. El mes de novembre tocava la seva fi d'una manera amable. Els pollets com ell ja haurien d'haver emigrat. Ell, que feia la seva des feia encara no un grapat d'anys, trobava estranya aquella bonança. Havia passat temps empalagosament tristos, ara, tot tenia una altra llum. Tenia la sensació d'haver-se escapat dels re-fotuts Paraigües de Cherbourg...,la vida, tenia aquelles coses.

Des de aquell cantó de la carretera tot tornava a tenir sentit mica en mica. Havia pujat i baixat muntanyes fins a posar-se malalt. Havia marxat a treballar lluny. Havia tornat a tots aquells indrets dels que no en va poder apreciar la seva grandesa en el seu moment. Havia visitat un munt de llocs nous, conegut d'altres parlars. Però sobretot, havia perdut la por a viure. La por..., aquella cosa que li prenia lloc a la motxilla. Bé, de fet, era al seu cor on s'estava fent nosa. Refent els camins que les llàgrimes no li havien deixat fruir. Lluny ja del Ne me quitte pas..., ara, era ell el que tenia el control de la seva vida. Reconvertint en fulles seques les velles rancúnies. Va veure clar, que només valia la pena guardar als llibres les floretes que alegrement havia anat recollint per les vores de la vida. La que ara tenia. Xiulant alegrement, es va girar cap a l'altre costat, i va alçar el got mig ple de vi tot desitjant el millor que es podia imaginar pels que s'havien quedat allà. En altres temps s'hagués posat la ma entre les cames, i tot prement-se la paternitat, els hi hagués cridat allò de : mireu de quin color porto els mitjons!!!. Aquest cop estava molt tranquil, xiulava La Mer...


2 comentaris:

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

El que es desperta tard i maleeix el despertador, perd l'oportunitat de gaudir d'un meravellós dia. Tan li fot que plogui i faci fred si tens ganes d'anar a treballar xiulant La mer...

èol us castiga ha dit...

CHAPEAU pel pollet.