Era un matí incert del més de febrer, ens vam acomiadar en aquell pàrquing. No vaig entendre, o no vaig valorar en la seva certa mesura, les seves paraules. Havia conviscut amb ella moltes coses, massa, totes les imaginables. Tot i així mai hagués imaginat que les seves paraules, les darreres, fossin aquelles. Amb el temps, he pogut encaixar-les. D'alguna manera he pogut encabir-les el l'àlbum de cromos, que a vegades, són les emocions. Temps després una altre comiat, hem va deixar aturat. Era una altra dona, una altra situació. Un altre sac de cromos per anar enganxant a l'àlbum. I jo, allà assegut, aquell nefast vespre. Té collons que et deixin en un lloc així, a la porta d'una agència de viatges. Si hagues estat obert segur que entrava a comprar un bitllet. La següent, va ser pels volts de les festes de Nadal. Aquest cop, ja va ser per telèfon. I de fet tot i ensumar-me alguna cosa, no volia donar crèdit a la situació. Les tres vegades em vaig quedar allà, al voral de la carretera de les emocions.
Però el temps va anar posant les coses al seu lloc. Les pàgines es van anar omplint de cromos. Alguns de trist record, alguns, segons com, em van fer sentir afortunat. Com si en comptes d'un cromo es tractés d'un bitllet de loteria. D'aquelles que, vist amb perspectiva, t'alegres de què no t'hagi tocat. I jo, que de tan en tant, regiro la caixa dels cromos que no vaig saber on enganxar. I ara me n'adono que, tot plegat, he aprés a trobar-ne alguna utilitat. És com si hagues aprés a reutilitzar tota aquesta desferra emocional...
Però el temps va anar posant les coses al seu lloc. Les pàgines es van anar omplint de cromos. Alguns de trist record, alguns, segons com, em van fer sentir afortunat. Com si en comptes d'un cromo es tractés d'un bitllet de loteria. D'aquelles que, vist amb perspectiva, t'alegres de què no t'hagi tocat. I jo, que de tan en tant, regiro la caixa dels cromos que no vaig saber on enganxar. I ara me n'adono que, tot plegat, he aprés a trobar-ne alguna utilitat. És com si hagues aprés a reutilitzar tota aquesta desferra emocional...
3 comentaris:
Jugar a la loteria i no voler guanyar, és una mica com de burr@s... clar, que, amb el temps i agafant perspectiva ho més lluny possible, t'anadones que vas ser burr@ per voler guanyar el premi...
Sera qüestió de saber jugar només per participar-hi, no volent res més que ser-hi
Un petó i un nespresso.
Has pensat que potser seria bo amagar aquests vells àlbums de cromos al fons de l'armari. Allà on no els puguis trobar mai, allà on si algun dia ensopegues amb ells, sigui prou tard com per veure que són velles col·leccions que ja no tenen valor, boniques, sí, però ja sense valor. No deixis que l'enyorança et robi temps per a noves emocions.
Ves per on..., la nespresso és de les poques coses que guardo, i no me'n desfaria, de la primera. Per les que em feria trobar-me un dia vaig improvisar un sencill sepeli.
Ai, Éol...jo que diria que el dia que s'espalli la nespresso no en compro cap més, o em passo a la competència.
Per lo de la loteria, confesso que li he agagat por. Mira que si un dia em toca...Cada cop que en sento la cantarella apreto el meu culet, tot esperant que aquest cop, tampoc em toqui...
Publica un comentari a l'entrada