Prova-ho, no hi tens res a perdre...

(uno sólo conserva lo que no amarra)

Tot el que podia perdre, si es que mai ho vaig tenir, ni a tocar dels dits, es va perdre. Tot el que tingui, si mai ho tinc ,serà només per què ho vaig provar. Tots neixem suspesos el dia de l'examen, i si la vida és un examen , encara més. Bo o dolent, com blanc o negre, només tenen sentit per l'escala de valors que ens anem fabricant des que som ben petits. Al final, l'ego no és més que un esquelet emocional. Un esquelet que ens fa romandre d'empeu quan van maldades. Tinc la certesa, però, que un cop construït, aquest esquelet tampoc ens deixa canviar massa la manera que tenim d'entendre les coses. Mica en mica ens aferrem al que ens és normal, fins que ja és massa tard per canviar-ho. L'única certesa que tinc és que moriré, abans però de l'entrevista amb l'encarregat de recursos humans del més enllà, voldria deixar clares unes quantes coses.
Empaitaré la felicitat, encara que per fer-ho hagi de canviar la manera que tinc de veure les coses. Una vegada una amiga em va dir que per estimar a algú no podiem canviar tantes coses. Jo només en vaig canviar una, l'única que sé que és certa. Estar present. Vaig desaparèixer, deixant un munt de coses enrera. Com si d'una mort física es tractés, vaig deixar-los amb el millor dels records que tenien de mi. De fet, només era una manera de sobreviure. Creieu-me ningú mora si el record que en tenim d'ell ens és plaent. Així és com miraré de recordar els que estimo quan ja no hi siguin. Quan ja no els pugui acaronar.
Només em caldrà fer-lis saber que els estimo, per que marxin tranquils, en pau, sense cap rancúnia. Aquest és el consell que puc donar als que veuen com s'allunyen l'amor, la felicitat, els que estimem, els que m'estimo...
Sobretot pels meus germans, aquells amb els que vaig compartir el dolor , la pèrdua, la tristor. Malauradament hi ha cops que l'única sortida és donar un pas endavant. Si un cop fet el pas no tens al costat al que t'estimes, somriu i continua caminant.., prova-ho, no hi tens res a perdre...

(...si no hi és, es que mai ho vas tenir. Té molta mala llet dir-ho, però aprendre-ho encara n'ha tingut més...) La musiqueta és per acompanyar, total , com que jo no sé anglès, ni català , ni segons com, explicar-me...

Quan alço els ulls i els miro…

Ja fa una bona estona que tenen l’examen sobre la taula. Ja fa vora nou mesos que els hi faig de tutor. De tan en tan m’alço de la taula i passejo entre les files de taules. Els hi demostro una mica la meva feblesa, m’interesso per ells. A un la ma a l’espatlla, a l’altre li desendreço els cabells, a aquella una paraula amable...De fet els hi demostro que allò que fan també és molt important per a mi. Hi ha qui diu que és un xantatge emocional encobert. Hi ha qui diu que és com aplicar la filosofia de les relacions humanes d’Elton Mayo, però a les escoles. Jo penso que aquest sistema educatiu nostre és massa sensible al que la canalla té i troba a casa. No sempre trobaré pares que tenen estudis i estan pels fills, que saben de la importància d’una bona educació. Pares que son conscients dels fills que tenen..., que a cops van bé , que a cops tenen dificultats. Seria una mica mesquí per part meva fer com el mecànic que només vol arreglar cotxes nous...
El nostre primer dia, conscient de les limitacions, les meves , les del sistema, les seves, els hi vaig dir: Us tractaré com a soldats , però a canvi us estimaré com un pare. Que de passada molt probablement serà el que més s’hi apropi en el meu cas. De moment no me’n penedeixo. Ni pel que no vol estudiar, de cap de les maneres . Ni pel que no para de fer graciètes, per que al menys aquí té públic. Per la que comença creure en ella, cosa que abans no feia. Pels que fan les coses cada dia millor. Fins i tot pel que entra a classe dient: Mooooolt bona niiiiiiiiiiit, i jo li torno: 3.24, la teva nota, seu, minimolina dolentot!
Serà per això , que quan alço els ulls i els miro, els sento una mica meus...

Tres, sis, nou, avui…

Prenc la motxilla, embolico una llauna amb paper de cuina i després amb paper de plata. Tabac, encenedor, el llibre, el paquet , la foto i l’entrada. Poso un tornavís, els mòbils, tanco la motxilla, faig el ritual de sortida i surto per la porta en direcció ben bé no sé encara cap a on. Tot plegat son encara no tres quarts de set. Camino cap el forat del Bocàs. Travesso el torrent i enfilo el camí del Crist Treballador. El camí que segueix el torrent em deixa al trencall de la Torre Negra. Baixo altre cop fins el torrent que ve de Can Gordi i em menjo una pruna del fons del torrent. És àcida però em manté la boca i la set distreta fins la font de Sant Vicenç. Un cop allà faig una ullada als voltants, sobretot al camí de tornada. Pujo al turó, entro a les runes de l’ermita .Continuo fins l’altre costat del turó, busco un lloc adient, m’ajupo i excavo un forat. Amb el tornavís trigo més del que pensava. Un cop enllestit hi diposito el paquet, l’entrada i la foto. Ho colgo tot amb la terra que he tret del forat. Remeno les fulles com faria una guilla, m’alço , faig una darrera ullada i torno cap a l’ermita.

Allà m’assec, carrego la pipa, l’encenc i començo a llegir el llibre allà on l’havia deixat. Al cap d’una estona, barrejat ja amb l’ambient faig un glop de la llauna. El ocells tornen a cantar com si jo ja pertanyés al bosc. Passen les pagines, el tabac va cremant-se i el fum manté a ratlla als mosquits. Quan me’n canso replego els trastos i prenc el camí de tornada. Surt del torrent, al peu de la font. Ben bé no sé on va, ni com està. Trobaré un munt d’arbres que barren el pas. Alguns el pasaré per sota, alguns per dalt, amb els més grans faré un rodeig . Entraré al bosc si cal. Tocarà embardissar-me, però al final sortiré a un prat ple de flors de Sant Joan i olivardes. El sol s’estarà ponent darrera Montserrat, , la torre Negra a primer terme, però tot plegat, meravellosament bonic. Recolliré un pom de flors de camp per posar damunt de la taula quan sopi, sol, però content amb mi mateix...

El teorema de la mosca…

Avantguarda, moda, normalitat, lo que es porta. Ben bé , el que fa tothom..., que no sempre és el millor , ni el més correcte , ni el més ètic, ni el més assenyat. L’altre dia , a peu de via, el meu amic Andreu, me’n va fer adonar. Avui , provant d’explicar les primeres avantguardes pictòriques del segle XX, ho he constatat. Allò que fa que t’escoltin, allò que fa que destaquis, no és fer el que fan els altres millor. És fer ho diferent. Anem al teorema ,que en la seva versió original vindria a dir: Si ets una mosca que veu com deu mil mosques devoren una gran merda, el fet de que les deu mil mosques mengin merda , no fa que la merda sigui bona, ni deixi de ser una gran merda.
Per tant, mira de triar les teves decisions per tu mateix, no pel que acostumarien a fer els altres. Cas contrari, no podràs queixar-te, de que tot plegat, és una gran merda...Ni deixaràs de sentir-te insignificant, com una mosca...

Andreu , quanta raó tens, i que poc que t'escolten...

Més enllà del magnetisme personal…

Hola, tinc hora per una ressonància. La noia del taulell , fa que si amb el cap i s’alça d’una revolada per indicar-me el camí. D’un bon principi , tot i el seu agradable rostre, em fixo en que va coixa. Passat el tràveling, m’aturo en el peu dret. Al final del camal dels seus texans, el turmell, està embenat. Seguint les seves instruccions ressegueixo els passadissos fins radiologia. Allà una altre recepcionista inicia , el ja conegut formalisme d’autoritzacions i historials mèdics. Aquest cop, ja més acollonidet cerco la sala 7. Cada cop tot està més solitari i fosc, per ser dissabte, hi ha molt poca gent. M’assec i llegeixo un llibre que porto, com per dissimular la por. Per un moment dialogo amb la meva consciència. Tranquil, no passa res...Sento fresa, unes dones que xerren. S’obre una porta i una dona, molt amablement em dona instruccions , que per una banda agraeixo(ja les conec) i que per l’altra em tranquil·litzen.

Amb una bata posada, m’estiro tal com em diuen, assenteixo i definitivament soc introduït al tub. Així que la màquina comença a funcionar, l’acolloniment augmenta. Alguna cosa no rutlla, l’operaria de radiologia entra a la sala del tub. Nen, que t’has deixat alguna moneda a les butxaques?, sii..., dic avergonyit, i la cartera...Pués va ser que estan totes les targes esborrades...Meeerda , penso. Sort que encara portava un boleto de vint.

Altre cop a dins , conscient de que el procés durarà uns interminables vint minuts, començo a provar de relaxar-me. El soroll , tot i les proteccions és eixordador. Alenteixo la respiració per així ralentitzar el ritme cardíac, cas contrari em sortirà el cor per la boca. De totes maneres el cor ho té fotut , doncs els meus collons ja fa estona que els tinc arrapats al coll i sortiran abans que ell , si s’ho proposen. Així doncs, demano una mica de tranquil·litat a tots tres, i miro de posar una mica de pau al meu subconscient. A cada passada de l’imant dins del tub , el soroll augmenta. La claustrofòbia és intensa, Beeeerni , relaaaxa’t...Ho provo amb l’humor, primer obro un ull, beeeé d’aquest no estic cec . Ara l’altre,...d’aquest tampoc. Penso en allò del tunel de llum..., l’operaria dient-me vueeeelve, vueeelve....I tant que torno, como que no me voy...Somric. La situació comença a estar sota control. El nois han abandonat la seva folla cursa cap el coll. Fins hi tot el tremolor de la sivella del cinturó ja no sembla voler-me descargolar les bugies del motonabo..., torno a somriure...

Sento que em moc. La cara borrosa de l’amable operaria m’apareix al davant. No, no estic cec, Beeeeerni , que no portes ulleeeres. Li pregunto la intensitat del camp magnètic del trasto( ja la conec...). És de 1,5 Teslas, diu ella. Quinze mil cops el magnetisme terrestre, li torno. Saps el pitjor, li dic..., sóc físic i ja sabia tot el que passaria , ho he estudiat. El que no sabia era com aturar la por que tenia...Ella riu, i em torna que a ella també li fa por. Xerrem una estona, breu. Entro a la cabina que m’ha fet abans de vestuari, recullo les coses, em vesteixo i marxo cap a casa dels pares. Content. Un cop a fora truco a una amiga i li explico. És fa un tip de riure, però entén que malgrat la meva fermesa, la meva capacitat de relativitzar els problemes, hi ha coses que s’escapen ..., del meu magnetisme personal.

Una constel·lació molt estranya...

Alço els ulls i allà està. És estrany, no l’havia vist mai . Als auriculars fa estona que sona una peca d’Smetana. Ella , recolzada damunt de la meva espatlla, fa estona que dorm. Hem anat a veure una exposició al MNAC. Cansats, un cop al tren, escoltem música compartint auriculars. Mig endormiscat , de tant en tant, miro enlaire i allà està. Mica en mica va apareixent, és com si fos un gegant, o un esser pseudohumanoide. Reconec que al llarg de tota l’historia de la humanitat, l’esser humà ha mirat al cel les nits estel•lades. Jo mateix sempre busco, allà on em trobi, el carro. És com una manera de situar-me . Ara mateix, aquesta constel•lació , estranya , em regira els particulars esquemes que tinc del cel. De cop i volta ho entenc. La sacsejo suaument, i a cau d’orella li dic que ja som a casa. Ella, mig emprenyada, em fa una ganyota. Ens aixequem prou ràpidament. Just per poder baixar del tren...

La paura...

Mai he cregut que fos bo viure amb por. La por no et deixa viure, et corseca lentament. A cops és com una motxilla que no et deixa caminar, la busques a la teva esquena , però la portes dins del cor. A cops la busques dins del teu cor i és algú que te l’ha penjada.

De totes les pors, la més terrible és la que tinc al que desconec. Una de les més subtils és la por a tenir por. La més antiga, i la més moderna , és la por a estar sol. Avui ,ara mateix, quan es ponia el sol, he tornat a tenir por. Por pels que m’estimo. Per què a cops tenen por del que desconeixen, per què a cops tenen por d’estar sols. Per què a cops s’adormen abraçats a un coixí que no els és conegut. Per què a cops no tenen qui els acotxi. Tot i així cada dia que passa fan una passa més enllà, carregats amb una motxilla , gran o petita. Però avançant , encara que creguin que van en una direcció incerta...

Per això, encara que amb por, el millor que els hi puc dir és que visquin..., sense por a tenir por. Aquí , i en el regne dels cels...Els mateixos cels que he pogut retratar aquest vespre , recordant-los a tots ells, abans d’anar a dormir...