Uns i zeros...

Avui m'he trobat la mare d'un dels meus soldats tot fent la compra al súper. La conversa ha anat sobre una trobada que vam tenir a la porta de l'escola. Es disculpava per haver-me tocat quan ens saludavem. Res d'especial..., però ha afegit un em sap greu haver-ho fet. Indicant-me com apreciaven, ela i el seu fill, el meu tracte l'any passat. M'ha fet notar que el seu fill em veia tristot. Que notava que em passava alguna cosa. Amb confiança, li he fet cinc cèntims de l'aigua que corria pel riu. Fins aquí la cosa no ha passat de confidència entre persones. Adults com sóm li he fet veure que no calia fer-ne cap safareig. El seu asentiment, i el posat posterior m'han fet entendre que no calia patir.
No és el primer indicador de com els meus soldats copsen el que fem..., també el que faig. La cara i el cos emeten. I jo dec emetre en estèreo malgrat a dins de classe em transformo en un presentador de telediari de cadena sensacionalista. M'oblido de les penes i enfoco el temari com si d'una notícia d'última hora es tractés. La cara, els ulls, el meu somriure, emeten cadenes de bits emocionals. El seu cor,  processa la llarga cadena separant de manera subconscient, el missatge dins del missatge. Somriure o no, emocionalment, és una cadena d'uns i zeros...

28 Haruns i un mar massa ple d'històries...

Tinc una imatge al cap, la d'un quadre. Quadre pintat sobre el cartró que abans protegia moble. Moble que ara és buit del que tenia i ple d'altres coses. Coses que havien d'ajudar a que l'amor fertilitzes, però sota aquell cel ingrat ningú va sentir caure cap gota de pluja sobre el seu cap.
I el quadre reflexa això mateix. Un cel carregat de núvols. Uns camps que esperen la pluja, però no plourà. Cap pluja fara crèixer l'herba en aquell quadre. Els núvols són pasatgers. Com els meus soldats... Jo només els entreno. Malhauradament no hi serè per veure com acompleixen el seu objectiu, doncs el destí, romandrà incert fins que no es decideixi. Fa un parell de dies, algunes d'aquestes històries que porten els meus Haruns em va deixar tocat. Com si d'una onada es tractés em va deixar la barca plena d'aigua.
Vaig trigar molta estona a comprendre com de complicat és tot. De fet porto anys mirrant d'entendr-ho. En el fons miro d'ensenyar allò que vull aprendre. Cosa que no em deixa d'entristir. Trigarem tota una vida a entendre que és del cel d'on ve tot i que indefectiblement acabarà a la terra?. Recordar tot el que he viscut i tot el que els hi queda per viure als meus soldats fa que em senti aclaparat, doncs tinc 28 Haruns i un mar massa ple d'històries...

Però només es pot muntar una vegada...

No té instruccions, i si les trobes més et val no seguir-les. La seva complexitat és tan variable com disperses són les seves peces... N'hi ha tantes que no hi ha taula ni habitació que les pugui encabir. La primera imatge que tinc mai no és la veritablement final. Però està allà. El veus venir com un misil i al moment saps que no tindràs cap oportunitat de fugir-ne. Solca els mars més tempestuosos. Creua les valls més profundes. De res no val tancar-li les portes , o fer-te l'orni. Les seves peces van apareixent per tot arreu. Les vas trobant arreu on menys t'imagines. A cops la paciència et pot guiar, a cops és el dolor qui t'aconsella. Hi haurà estones que ajuntis peces frenèticament. Sembla que tot encaixa, però al cap d'una estona voldries desdir-te del que has aconseguit. Difícil de creure, no?...
Passen els dies i els bocins més impensables prenen una forma reconexible. T'excites pensant fins on pots arribar. Les coses semblen millorar. Tens un complicadíssim univers gestant-se al teu davant i tu que et sens manobre, paleta i arquitecte. La seguretat que adquireixes et fa treure pit. Et fa somriure.. tot i que et tremolin les cames cada cop que ets a prop. Fins que un cop està muntat descobreixes que ja no podràs desfer el camí. Que han desaparegut totes les unions. Que tens una sola cosa. Una sola peça. Que s'esmicolarà a la que provis de desmuntar-ho...No en saps el destí, només que ha acomplert el seu objectiu...
És l'amor, meravellós..., però només es pot muntar una vegada

L'única victòria sobre l'amor és la fugida...

Allò que mou el mon..., la gravetat, és una força d'atracció. Allò que manté units molts àtoms, l'enllaç, es basa en compartir. En el fons, la major part dels estels, acabaran els seus dies engolint tot allò que hi ha al seu voltant. Com si diguessim, l'amor, es manifesta en infinites variants d'una mateixa manera d'entendre l'univers. D'alguna manera extranya tot està dissenyat per estar allà on està gràcies a un grapat de forces i fenòmens, que aclucant els ulls, em fan pensar en l'amor.
Ja pots creure que portes la lluna sota el braç. Ja pots sentir-te gran o petit, jove o vell... al final les forces, els fenòmens que provoquen et faran romandre prop de..., o girant al voltant de... I hauràs de ser conscient del que significa no voler estar sotmés a aquest manera de fer. Habitar aquest univers, si més no tot el que copso, veig, o se descriure, demana acceptar-ho. Pots sentir-te atrapat..., pots, però aleshores,només et quedarà una única opció, doncs: l'única victòria sobre l'amor és la fugida...

La rage de vivre...

Trenta dies de cadena perpetua. Un any d'amor condicional. Quatre setmanes i escaig per veure que torno a fer anys. Del desconcert a la tristesa. De la ràbia al desengany. Posar els peus a terra i tenir la certesa que acabaré amb alguna cosa mes que els genolls pelats. Buidar el cor de rampoines, la casa, el cap..., ventilar.
Recollir merda dels gats i tenir la pensada de fer un collaret. Donar sepultura al container a tot el que no vull, o no se que fer-ne. Sentir que ni a un nino se'l tracta aixi. Escoltar els grinyols del meu cor que no sap tot això gestionar. Conrear amor i veure com quan les espigues son altes crema el camp.  Caminar perdut, cap cot, atemorit.  Fer del terra que trepitjo tot el mon que puc contemplar. Finalment, decidir, que n'estic fart.
Alçar el ulls i trobar bonics els núvols envermellits de la tempesta. Girar la cara cap el vent de pluja i saber sentir-me acaronat. Oferir-li un somriure al tro, i abans, al llamp. Prémer amb for¢a els punys, desafiar a la pluja que em vol mullar. Trepitjar deixant un solc mes que una tra¢a. Torno a ser dalt del cavall...

El problema de les guardioles...

Diuen que el temps ho cura tot. Però el temps també marceix les flors... De flors n'hi ha cada any, però mentre hi son cal regar-les. Aquests anys m'he fet un fart de regalar, regar i conrear flors. Efímeres, de res no serveix aferrar-se a un grapat d'imatges. Que com flors seques guardem en el llibre dels records. L'altre imatge que tinc és la d'una guardiola. Recipient, a cops una mera llauna, a cops un porquet de terrissa. Però que en el fons, la seva finalitat es contenir diners. Oblidem-nos dels diners.. parlem del que mou el món, l'amor.
Seria molt raonable titllar de materialista aquesta visió. Però l'experiència em diu que pot ser raonable veure-ho així. Omplim la guardiola per, amb el temps, emprendre un projecte. Cal omplir la guardiola. El ritme tan se val. Depèn de com desitgem que es faci realitat aquest projecte. Però la finalitat, és el projecte. L'esperança, no els diners, és el que ens fa mobilitzar el que sigui per omplir-la. Per tant, l'esperança de portar a terme el projecte és allò que ens posa en el  camí.
Però tard, o d'hora, quan la guardiola sigui plena caldrà afrontar el projecte. Caldrà plantejar-se trobar una nova guardiola. Un nou projecte. Afrontar-ho pot ser terrible doncs demana implicar-se en un procés universal, créixer. Però així com cal  que neixin flors a cada instant, cal que omplim guardioles. Guardioles...Esperances... , tot plegat. L'amor em fa tenir esperança. L'esperança em farà trobar l'amor. No entenc una vida viscuda sense amor. L'amor com a finalitat és una manera complicada de veure la vida. La vida és com una guardiola que omplim d'amor. Aquest seria el sublim projecte. Quan l'amor no flueix, la guardiola no s'omple i s'allunya el projecte. Perdre l'esperança... Cal omplir les guardioles, cal tenir esperança, cal tenir projectes. Agosarat punt de vista, però aquest, és el problema de les guardioles...

una fulla...

Arribarà la tardor. La branca deixarà de rebre aliment. Si és forta, sobreviurà. Passarà l'hivern. Encaixarà el fred. Resistirà. Quan el taronja deixi pas a un blau intens i durador. Tornarà a rebre aliment. Tornarà a fer-se verda. Haurà perdut part del que tenia. Però resistir allò que semblava impossible, la coïssor de la neu, la farà més forta. El dolor de les gebrades. La solitud del temps fosc ,on el sol, més que sortir i pondre, sembla que només tregui el nas per l'horitzó...
Ploraré, i em tocarà plorar, per totes aquelles fulles que la branca va tenir. Per les abelles que les van voltar. Per la dolçor de la mel que fabricaven. Pel perfum d'aquelles boniques flors. Flors que ara l'oblit ha marcit. Però arribarà el dia on el sol guanyi a la lluna. On el dia es faci llarg. On els núvols facin tornar les meves llàgrimes al terra. Que del riu van anar al mar, i del mar, al cel altre cop. Tendre serà el meu somriure, doncs haure entès que tot plegat, només eres, una fulla...