El tic tac del món...

Tanco la porta de l'ascensor, al mirall hi ha les restes d'una enganxina amb forma d'ànec. Porto massa cosses, se'm fa difícil d'abastar-ho tot. L'equilibrisme innat m'ajuda a tancar la porta sense menjar-me la vorera. Recorro els carrers com puc. Carreguem el cotxe, ultimem els detalls. Mmmm, m'he deixat el formatge, la rata, o el seu record venen amb mi. Finalment quilòmetres i quilòmetres de carretera ens porten sota les muntanyes que volem escalar. Dies de fred , cansament, mal de cap i arestes nevades. Dies d'interminables estones guaitant un horitzó ple de núvols. De transportar feixugues motxilles, de divertides tertúlies a la vora d'una cervesa. Dies d'alegria sense mesura dalt d'un cim. Dies, però, de melangia pels que són lluny.

Ganes de riure i plorar, ganes de dormir per que són les tres de la tarda i ja no pots amb la teva ànima. I quan més recordo la rata més ganes tinc de menjar formatge. I menjo i menjo formatge, melangia obliga. Ganes d'estar altre cop a casa, de llevar-me sota un cel conegut. Passen els dies, pugem i baixem muntanyes, tot va sortint com més o menys esperàvem...

Obro la porta de l'ascensor, les restes de l'enganxina amb forma d'ànec segueixen aquí. Encara em queden ganes d'abraçar i petonejar. Altre cop l'equilibri incert em porta davant de la porta de casa. Obro la porta nerviós. Així que trec el cap per la porta allà està ella. La de formatge que he menjat per enyorar-te tant. Les coses són allà on eren abans de marxar. Les coses passen segons el tic tac del món...

Marxo...

Fotografies, visc en un país on no hi ha quadres. Només hi ha fotografies, res més. No vull cap més interpretació de la realitat que la que sóc capaç de copsar amb els meus ulls. No vull, he decidit que no. Cada vespre, quan el sol s'acomiada, em regala una meravellosa fotografia del que ha estat el dia . Hi ha dies que el cel ple de núvols anuncia que el dia ha estat mogut. Hi ha dies que el cel és ple d'estels , anunciant que el vent ja ha fet tota la feina. Hi ha dies que al cel busco avions que passen per damunt del meu cap. Porten gent amunt i avall. Com si fos un mirall de la vida que passa sota seu . Colrat d'estels , com si de desitjos fos, se'ns apareix cada nit.

Sempre que puc miro al cel. Sigui on sigui .A cops, la Lluna , esborra els estels , però hi són , sé que hi són . Però tot i així , ella , també és part i raó del que passa sota seu. És com aquell parent que cada cop que ens visita ho trasbalsa tot. Tot i que símbol de fertilitat, la Lluna, ho trastoca tot. Amb la seva llum no deixa veure el cel. De fet com una sangonera, ella, que per si mateixa no té llum pròpia , pren la seva del Sol. D'alguna manera és com si el Sol ens envies la seva llum a través d'ella, espatllant-nos així la visió del cel.

El Sol , com un pare , que sempre vol ser present, no ens deixa veure el que hi ha més enllà dels seus dominis. Per tant , la Lluna , ens fa de cangur quan el Sol no hi és. El cel és com un museu, ple d'estels que probablement ja no existeixen , però que encara ens envien la seva llum. Encara ens expliquen la seva història. La llum que ens diu que també hi ha altres mons possibles, encara que no siguin ara al nostre abast. Hi ha cops que el Sol, amb la seva influència, que és tan gran , captura o desvia bocins d'altres astres, i ens els apropa. És aleshores quan el Sol ens mostra part de les respostes que són al cel. De fet és al cel , ple de foscor, interrompuda pels estels, on són les respostes que cerca l'anima. Lluny de atemorir-me, la seva foscor és com una promesa de nous coneixements. De fet les foscors són com promeses de nous coneixements. I si serà per això que diuen que quan la gent es mora va al cel?...

Comença a ploure, un cap de núvol deixa caure damunt meu una fina cortina de gotes d'aigua. Aquesta nit no veuré els estels, demà de matinada pujaré al cotxe amb uns companys. Cercaré respostes dalt de les muntanyes, prop del cel. Entre el cel i la terra, sota els estels. Us deixo una postal , una fotografia de com de bonic és el cel quan el Sol no mira. Marxo...

Música al cel...

Fa estona que rumio el sopar, la calor m'obliga a pensar en alguna cosa refrescant. Sonen els pitos de la rentadora, la bogada ja està llesta. Tota la roba de la darrera sortida , massa roba, ha de ser estesa. Aprofitant que al terrat ja no crema el terra pujo descalç .Pujo el grapat de graons en pantaló curt i ja està. Amb la xafogor que fa passo de samarreta, tot plegat ,la foscor recolza la meva idea. Bufa una brisa suau, estenc amb parsimònia, aprofito la fresca. Tot d'un plegat em ve al cap el tuper amb puré de patates que encara hi ha a la nevera. Amb la feina feta baixo a casa. Remenant per la nevera trobo tres o quatre botifarrons. Crec que si els estripo i els escalfo en el microones quedaran bé barrejats amb el puré fred.

Obro el tuper, la cosa no pinta massa bé. Trec l'aigua que hi ha, remeno una mica. Crec que pot funcionar. Mentrestant ,al tocadiscos sona el Caprici Italià de Txaikowsky . Una mica de música animarà el vespre. A cops penso que això de viure sol és massa avorrit. El ding del microones em treu de les meves cabòries. Barrejo els bocins de botifarró calent , amb el refotut puré fred. La cosa , no pinta malament, mira . Ho poso en un plat, prenc els coberts, unes estovalles, un got i una ampolla d'aigua freda, avui soparé a la tauleta del balconet.

No miro la tele, no fan res i això que en teoria passen un munt de coses. M'encanto amb la música i acabo menjant-me el plat més fred del que hagués desitjat. Prenc el plat, ja he badat massa. Encenc la cafetera i preparo l'aigüera per fregar els plats. L'alegria del passatge que sona convida a moure's. Gràcies Piotr . Ara continua amb la Polonesa i el vals a Ievgeni Onegin. Els plats van que volen. Tot ballant faig un descafeïnat i m'assec altre cop a la terrasseta. Sembla que la cosa millora. Normalment escolto la música per mi, amb cascos, l'absència de veïnat visible , la calorada i que collons que en tinc ganes, fan que aquest vespre hi hagi un improvisat concert de Txaikowsky . El tocadiscos fa un clic i m'adono que m'he tornat a encantar. Quin tio aquest Piotr, cony de russos.

La roba ja deu estar seca , penso que seria bo fer-li una ullada. Prenc el tabac, l'emepetres i tanco la porta de casa. Deixo el mòbil, no tinc ganes de que res em destorbi. Al terrat, la roba ja està seca. Plego les samarretes abans de posar-les al cosi. Fa una nit molt maca , després de tot a l'agost no hi ha tan soroll com acostuma a passar la resta de l'any. Una tovallola no ha quedat bé fa una olor estranya, la separo de la resta. Als cascs de l'emepetres sona Vltava , el segon poema musicat de Ma Vlast, de Bedrich Smatana. Decideixo asseure'm a terra a fumar una pipa, la tovallola d'abans farà d'estora. El cel és ple d'estels, entre els cordills d'estendre que hi ha damunt del meu cap, semblen notes en un pentagrama. Un pentagrama meravellós, m'encanto altre cop. És com si hi hagués música al cel...

Valdostano, valdostano...

Diuen que aquelles vivències que et corprenen no les colra mai a la pols de l'oblit. Aquest deu ser el cas. Just passava per la porta de casa, que amb forces només per arrossegar-me damunt del llit, vaig adormir-me tan profundament, com profunds son els meus records .Ara fa més d'una setmana que ja volto per aquestes contrades i encara no sé massa bé com donar-ne comptes. Tot arrenca ,damunt d'una taula , davant d'una gerra de cervesa, voltat de companys, fa vora un any. El projecte era fer un cim de quatre mil metres. Val a dir que tampoc havia de ser cap cosa complicada. Després de no massa estona va aparèixer el cim, el Gran Paradiso, a la vall d'Aosta. Es tracta d'una ascensió merament glaciar, amb un trocet d'aresta cimera una mica penjadet. La cosa semblava que podia encaixar en la nostra cordada. Al final només vam ser dues cordades, una de dos i una de tres. El meu estimat Agustí Cardona ens faria d'enllaç entre refugis. La resta serien l''Agustí Jové(signore Iove),l'Andreu Martínez-Vargas, l'Eugeni Vives, en Gabi Cerdà( folleret volaor) i jo mateix.

La ruta triada seria entrar pel preciós refugi Chabod, fer cim i baixar pel ultra col·lapsat Vittorio Emanuelle. Així doncs, un cop l'ultraeficient capacitat d'organització del signore Iove ,va tracar el full de ruta que cobriria viatges , aclimatacions , aproximacions, ascensions, excursions i poques estones per tocar-se els collons, les cartes eren damunt de la taula. Les del destí vull dir, amb les de pòquer el molt bandarra fa i desfà com vol.

La setmana va començar amb un parell de sortides per aclimatar-nos. La base la teníem a l'Albergo Savoia. Des d'allà, el Mont Taou Blanc de tresmil quatre-cents i escaig, un dia i la Punta Nivolet, de poc més de tres mil , l'altre. Comptàvem amb amb un dia per fer una quilometrada fins a Aosta i Valsavarenche, a més de fer l'aproximació fins el refugi Chabod. Nou-cents metres de desnivell, per un meravellós camí de refugi italià. Nit al Chabod, sopar, ambientillo , grappa i a dormir. Pel matí, coneixedors de les nostres limitacions, ens llevem els primers i sortim els primers . Ningú ens passa fins que es fa de dia. Val a dir que feia molt temps que no hi havíem estat mai, per tant té el seu merit. A la glacera anem fent , uns millor ,altres pitjor, altres canten, vamos de tot una mica.

Al cim, que de fet és petit com una cabina de telèfons, hi ha alguna cosa més que raons amb els guies. Al final l'Eugeni, molt sàviament , ens espera a l'avantcim. De fet si arribo a saber el pollastre que es lia no envio a cap dels meus companys cap allà. Val a dir que em va fastiguejar el comportament de moltes de les altres cordades, no totes. Comercialitzar les coses té el seu preu. Amí no em va, m'estimo més anar a la muntanya amb amics.

La convivència de sis persones, amb dos cotxes i una burrada de quilòmetres per fer, va ser variada, però per damunt de tot divertidíssima. La més que espectacular baldufa del darrer sopar va ser emotiva, inclòs un calvo col·lectiu a un cotxe dels carabinieri. Ni els ensurts mecànics de l'anada, ni els administratius de la setmana abans van aconseguir deslluir la sortida . Ara només queda fer-ne el balanç alpinístic, social, econòmic...Tan se val, com diuen en aquelles contrades: Valdostano , valdostano ci vediammo un altro anno.

Mont Perdut, ja estic de vacances...

Per fi sona el timbre, que si no , el feia sonar jo. M'acomiado dels que trobo , puc i sé. Surto volant per la porta, ja estic de vacances...A l'estació m'espera en Cardonetti, anem a Sabadell, a pillar una furgona per anar, primer al Perdut , després als Alps. Doncs no, que als Alps no podrà ser. Mecaginlaputa, de que no mato el tros de burro que hi havia darrera el taulell. Un cop ens adonem de l'error, busquem solucions, sempre solucions. Decidim prendre la fregoneta i marxar cap a casa a carregar els colegues. De camí mirarem de trobar solucions al problema de no poder anar als Alps amb aquella furgona.

Son vora les quatre que entro per la porta de cal's Cardona, tothom ja està allà. Carreguem els trepans i , parant abans a recollir a en Jordi, super pels amics, cap al Perdut. Dormim en Bungalows, l'endemà a una hora més que temeraria ens llevarem per anar a Nerín . Allà prendrem un bus, rollo sovietic, que ens deixarà a Collado Gordo. Abans fem un sopar de cinc estrelles. En Jaume, Samaler pels amics i la Manoli ja estan a puesto. L'Àlex , la Rosa i l'Adrià també hi son. Formem una considerable colla.

Fa estona que m'he llevat, molta . El Cardonetti , a ritme d'isquierda ras, derecha quatro, ens ha portat a tota en la fragoneta a Nerín. Ara, dins de l'autobús coctelera , mig endormiscat, fem camí cap a Collado Gordo. El tema va ple, molta penya per fer el Perdut. El dia es lleva lleganyós. Un cop a terra, en Dri i jo fem camí cap el refugi de Goritz . Anem al capdavant, el finstro del Dri s'ha deixat l'aigua amb les presses . El tema és arribar primers i comprar una ampolla.

Al refugi ens aturem breument, ràpidament enfilem el camí del Coll del cilindre. Jo estreno botes, unes Scarpa Freney. Del Lidl, diu en Cardonetti. La veritat es que van bé, per la pasta que valen , ja poden anar bé , ja. A les primeres clapes de neu , l'Agustí Cardona, ens deixa, el seu genoll no pot posar-se en cap risc més. La colla continua, lentament, que córrer és de covards. A la que abastem el llac gelat, l'escupidero en presenta les seves credencials. Ja fa estona que portem grampons, jo n'estreno uns de Black Diamond, uns Sabretooth. Del Lidl també. Moseguen la neu dura que t'hi cagues.

Per l'escupidero em poso rera la Rosa, diu que es sentirà més segura. Cada cop que pregunta on sóc li copejo el cul. Mica en mica fem cim. Jo i el meu mal de cap som els últims. M'abraço a tots, fem fotos , mengem una mica i cap avall. La boira ens envolta , un vent més que fort no fa massa agradable la nostra estada. De baixada em faig càrrec de la Raquel, per dir-ho d'alguna manera. El meu mal de cap va en crescendo. Al llac Gelat de Marboré , estic tan marejat que tinc ganes de rojar. La cosa es posa molt desagradable. Per sort la Rosa em dona un iboprufé. Perdo alçada tot lo ràpid que puc. M'enganxo al mestre Bassas que va per feina. A la següent aturada , ja una mica més recuperat , la Raquel , en agraïment em fa una frega als polses. Explico un parell d'acudits , sembla que riuen. Ja dec estar millor.

Al refugi jaiem com a gossos, fins el punt que un gos ens ve a fer una visita. De fet tot deu està igual. Una mica més refets, reprenem el camí. En Drí i jo ens posem les piles, cal abastar el Collado Gordo abans de les vuit de la tarda, i sobretot, trucar a els companys dels Alps. La solució presa serà anar-hi amb els nostres cotxes. Així que el Ketxup tornarà a bramar per les carreteres del tour de França. Però, això ja serà una altra història...Aquesta acabarà bé. Sans i estalvis tornarem a casa. Quines ganes que tinc de tornar al Solvay. Ara fa un any no ho hagués dit...

El Pic de l'Infern..., o un Infern de Pic...

Entreno, ens fa falta entreno. És el que em repeteixo. Anirem al Gran Paradiso i lleparem. És el que no vull que passi. Així que..., l'Andreu ens porta al Pic de l'Infern. El Folleret i jo anem de clients. Només sortir ja me n'adono de la magnitud de la tragèdia. A dos quarts de quatre de la matinada ha sonat el despertador, i el mòvil, i la mare que ho va parir .El Folleret (Gabi, pels amigos) em recull a les cinc, de casa anem a per l'Andreu, d'allà cap a Ribes.

La nostra intenció és pujar en el primer cremallera. Redeu que d'hora que és. Ahir , els suplents, o suplantadors,o jo que sé , d'AC/DC van tocar sota el Solvay. Cony de Festa Major...Venga , a lo que anàvem .Sortim del cremallera hiper-motivats. A la que el camí comença a enfilar la vall del Noucreus la cosa canvia. Sota el Coll del Noucreus fem un moç, un cop al col ens toca carenejar i carenejar...Una patrulla terríiiible.A estones va l'Andreu al davant , a estones jo. El Folleret va al darrera , però con paso firme. Noooooo, no ho dic pel pes de les botes noves. Lo que passa és que fa un any que només fa senders i martingales d'aquestes , i claro, no é lo mimmo.

Al cim ens posem cegos de menjar. L'Andreu no gaire, com que perd aigua per un manguito...diu que no menja gaire no sigui que s'enfarfegui. Bromes a part la cosa sembla que pot funcionar. Refem la carenejada de la gran pradera , a les pujades em moro, o quasi. A les baixades vaig tan depressa que quasi em mato. Sigui com sigui, prop de tres quarts de tres, ens estem foten una cervessa al Finestrelles. Bueno el Folleret una Coca-Cola amariconà. Celebrasión por todo lo alto. Sembla que hem fet vora uns 1300m de desnivell acumulat. He trucat al pare, i al explicar-li, em diu: Coooony, que des d'Ulldeter és més curt!!!. Jo li dic que ens hem d'entrenar, a lo que ell contesta que còrrer és de cobards i entrenar-se , de mariquites!!. I la veritat que una mica mariquita si que m'he vist..., sobretot a les pujades.

Lladres...

Hi ha molts tipus de lladres, encara que no us ho cregueu, alguns són bons. Prendre coses no sembla, a priori, una cosa gaire bona. Apropiar-se de coses que són d'una altre persona, no pot semblar molt correcte. Endur-se les preuades pertenences d'una persona no pot ser considerat molt lloable. Esbotzar per agafar allò que no es teu, no sembla..., tan se val, no cal que continui, oi?.

Ahir , al capvespre, uns lladres molt professionals van esbotzar la finestra de cal's pares. Es van endur unes joies, majoritariament recórds, la mare no és la Marquesa de Villa Verde. També es van endur un gps del pare , que mai va saber com fer funcionar, regal de la seva jubilació. Un dvd de 35 €, i el portàtil que els hi vaig regalar per que em llegissin quan fos a Irlanda. Van regirar els armàris, van obrir tots els calaixos. El que esvan emportar no és el més important. El més important és el que van deixar, l'ennuig i la tristor d'envair casa seva. Ells que sempre tenen obertes les portes a tothom. També es van deixar la por i la impotència . La que van tenir els pares un cop van trobar-se la casa potes enlaire...

Deixant de banda tot el que es van emportar, on són els lladres bons?. Suposo que per tot arreu...Si, també n'hi ha, creieu-me, de bons també n'hi ha. Per exemple tenim els que roben temps. Els que roben temps per fer mil feines per arribar a final de mes. Els que roben temps per poder fer totes les feines i estar al cas de tota la seva familia. Els que roben temps d'on sigui per ajudar als amics, per donar un cop de mà quan calgui, sense esperar res a canvi...També tenim els que roben òrgans,... per exemple els que et roben el cor èssent de la manera que són. Els que et roben l'estòmac, cuinant de la manera que cuinen..., els que et roben el cor i t'enamoren.

Bé , suposo que ens hem entés. D'aquest lladres n'estem rodejats, si nois em sap greu. Però jo en veig per tot arreu. En tinc a casa , a la família , en els amics. I sabeu que?. Que no em sap gens de greu que hi siguin. Els altres lladres es podran endur el que s'han endut, però encara hi ha un munt de coses que s'escolen a les butxaques, que no entren en cap sac. De totes elles us en he fet una petita llista. Segur que en bona part hi estareu d'acord...

PD: Són prop de les vuit del vespre , no he dormit massa bé després de la trucada dels pares a quarts de dues de la matinada. Encara sóc a la feina, empaperant carbasses. He trucat a la mare per veure com estava. Semblava més tranquil·la, tot d'una s'ha fet un fart de plorar. M'ha dit que el que més li dolia era que probablement tot s'ho havíen emportat en la seva motxilla. La que li havia regalat jo per reis..., amb la seva cantimplora, el seu impermeable...Quan era jove em va explicar que es van fer un fart de traballar , robant temps al dia, per poder-se comprar allò. Ara que ho tenia tot nou, li sabia greu que li haguessin pres. No pel valor , la del pare era al costat i no l'han agafada. Cony , era vella!!. Plego d'aquí una estona, encara trobaré el Decathlon obert. Mare , la motxilla , la cantimplora i l'impermeable ja te'ls compro jo. Encara que hagi de robar temps a...