Bri-collage emocional...

Fa massa dies que no escric. Serà per què els xergais pels que transita el riu de les emocions, son uns altres. A vegades cal fer com amb les paelles quan porten massa estona al foc, cal esperar un temps per no cremar-se amb el mànec. Sentir-se estimat fa que les coses no trontollin tan fàcilment. Enyorar et corseca, però saber-me enyorat em va ajudar a arribar a l’altre costat del riu, tot i que aquest cop el corrent era fort. He voltat molt aquest estiu, xerrant-ho, veig que poques muntanyes. En canvi, per dins, ha estat un llarg viatge. Les més vertiginoses parets en van anar tornant dolços turonets. Les crestes més esmolades, manyagues valls. Tot plegat jorns d’aprenentatge. Encaixant ara les emocions com millor sé. És com el que mira d’enganxar les postals després d’un estiu ple de viatges...

Leaving on jet plane...

Tots els teus trastos ja són llestos. El despertador m'avisa que és propera l'hora del nostre comiat. No saps el greu que em sap llevar-me, haver-te de despertar. Només estem tu i jo, són vora les tres del matí. Serà que t'estimo molt, si no de què et faria un entrepà de truita a aquestes hores. Sota una motxilla molt més gran que tu, baixem al pàrquing. No hi ha cap taxi, com diu la cançó. Aquesta pena xunga me la menjo jo. El trajecte fins l'aeroport a vuitanta per hora, normalment interminable, a aquestes hores se'm fa molt curt. T'acompanyo fins l'escala mecànica on hi ha el cartell que diu : Sortides...

Tu que plores, sota aquella motxilla molt més gran que tu. Jo que miro de resistir abraçan-me a tu, de fer el cor fort. Només són tretze dies em dic. El darrer peto, el més terrible de tots. T'allunyes per les escales fent adéu amb la teva maneta. Creuo les sales a tota pastilla fins la màquina de pagar. al cotxe baixo la finestra i foto la radio a tota hòstia. Ja a la sortida passada la barrera canvio d'emisora. Al cap de poc m'haig d'aturar al voral, encara dins de l'aeroport. La cançó que sona fa que no pugui parar de plorar. John Denver cantant: Leaving on a Jet Plane...

Delinqüents emocionals...

Avui..., avui m'he tret un gran pes del damunt. Avui he retornat la canalla, la meva canalla, cap a casa. He donat per tancada, la nostra relació diària. De fet hauria de dir, que l'he donat per ajornada, doncs sovint me'ls torno a trobar. O sovint torno a pensar en ells. Del grapat de frases que els hi he anat repetint alguna cosa en queda. La principal, així m'ho han fet veure abans de marxar, és la que dic sempre quan començo: Us tractaré com a soldats, però us estimaré com un pare...
Cada any ho he dit. Cada any, en algun moment, m'he volgut empassar les meves paraules. Però al final sóc el que sóc, un ximple que creu que el que fa és que vol ser. Que malgrat tot tinc la millor feina del món. Que m'estimo el que faig i pels que treballo. Que el que diu s'ha de demostrar cada dia donant exemple. Entrar a classe arremangat n'és un signe d'identitat. Aquest any, que prometia ser plàcid, a fe de Deu que no ho ha estat. Tan se val si la canalla aprenia més, molts cops ha estat així. La meva funció com a tutor era aconseguir formar un grup. M'hi he barallat durant tot el curs. Aquest arbre només té un tronc i al peu hi esta escrita la paraula respecte. He mirat, altre cop parlo malament..., els meus companys i jo hem mirat de fer-los entendre que cal que pensin en els altres. Que quan falla un, fallem tots. És per això que a cops els tracto com a soldats. Han d'aprendre a conviure amb el que no és com ell. A omplir el seu cor de gent, doncs n'hi cap tanta com vulguin... És per això que a cops els hi faig de pare. Han de saber valorar el millor dels seus companys, acceptar-ne les seves mancances, per què el mateix faran els seus companys amb ells.
Abans de marxar m'han fet quatre regals. Un àlbum amb una foto de cadascun d'ells , amb un grapat de dedicatòries i anècdotes. L'he fullejat una mica i l'he desat per poder-lo contemplar amb tota cura a casa. També m'an regalat una maleta preciosa amb pintures , i un bastidor entelat en blanc i..., i el quart, quin és el quart?
Maldava jo per arribar a casa i descansar una mica. Esperava a l'estació que un tren m'acostès per fi a la preuada pau de la meva llar. Encuriosit, he començat a fullejar l'àlbum. Al cap d'una estona, de fet massa breu, les llàgrimes han solcat la meva cara. M'he posat les ulleres de sol i he pensat, els tios durs no ploren fins que són a casa. Per això he començat dient que m'havia tret un gran pes del damunt, la meva canalla m'ha fet veure, altre cop, que si jo els havia tractat com a fills, ells, en tenien per un pare. Però sobretot, que si jo els havia tractat com a soldats, ells, ara m'honoraven fent-me saber que eren un equip. Només, era el que jo els demanava...

La més gran de les abraçades, pels meus soldats, del seu pare...

...sota una llum incerta

No sé ni com he arribat a pintar això. No tenia massa blanc, de fet poquíssim, al cap d'una estona gens. Com que els tubs que compro al Gran Basar no som massa grans, i ja fa dies que la cosa flaquejava, el color no ha durat tot el que esperava. Partia d'una fotografia feta a Madrid aquest Nadal. Tot el que recordo del moment de fer la fotografia, és dolçor, i el moment no té res a veure amb els creps que ens acabàvem de cruspir...
Serà que ho he pintat amb poca llum, serà que veníem del Prado. Avui s'han ajuntat massa coses. La mirada em desperta melangia, la que sento quan recordo els bons moments que vaig passar. És com si ella mirés sense mirar. És com si el capvespre afegís més coses al que de per si ja expressen els seus ulls i el seu gest. Durant una estona he pensat en repintar la boca al seu lloc, però mirant-me de reüll el que acabava de fer , he refusat fer-ho. El que surt , és el que surt. Una companya de feina m'ho va fer veure així. Amb el temps identifico moltes de les coses que em passen quan pinto. És com si veies, a través del temps i dels meus ulls, el que veia ella. Aquesta mirada, segons com, em trasbalsa... li he posat: Madrid, sota la llum incerta de Goya.

Respeto...

Només una cancó, que no és poc..., avui no cal que digui massa més. El verí d'en Kiko Veneno se m'ha clavat al cor. Que senzill que és, i com costa possar-hi paraules. Ara que no és qüestió de colors, escolteu-la. La lletra ja us la dono jo..., bé, en Kiko Veneno...

Cada cual vaya diciendo lo que quiera;se lo lleva la corriente;por la carretera;ves pasar la gente;y tu sangre permanece indiferente

Tú le pides a tu Dios por las mañanas;que lo malo no te coja;después le pides al viento;que te arrastre las hojas;rezas por la lluvia y no te mojas

[Estribillo]

Está muy bien eso del cariño;yo me comprometo;pero no me des un dulce como a un niño;te estoy hablando de respeto

Ya ha llegado el sol a lo más alto;¿qué puedo yo hacer?;no puedo mirarlo;ni vivir sin él;todavía tengo mucho que aprender

Dices que la noche se hace larga;

más largo es el día;

regaré tus flores;

si tú riegas las mías;

cada bicho va buscando su armonía

Mira aquella luz cómo disfruta;

en la oscuridad;

sólo le preocupa;

que la vean los demás;

móntate en su grupa

Que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...

Hi ha cops que el cel és tan blau que haig d'aclucar els ulls per dissimular les ganes de plorar. Ni els estels que fa més d'una eternitat que ens van enviar la seva llum,que fan que em recordi dels seus ulls. Ni les vermelles roselles, que em porten les imatges dels seus dolços llavis...
Ja no em sento com la pluja a l'altre costat de la finestra .Apaivagar el que sento no té massa sentit quan no sóc capaç de possar-hi paraules. Fa dies que em barallo amb un mar blau trencat d'onades d'escuma blanca. Fa dies que he deixat enrere les torres que separen el cel de la terra . Fa dies que no trobo la manera de posar la sorra a una platja. No sé ni com dibuixar les persones, però alço els ulls i em miro el que he aconseguit pintar, i sento que funciona. Si més no de lluny. Serà la pintura barata, serà que el refotut blau no té res de prussià, serà que la gamma de sienes que fabrico no dona per més. Serà que com diu el meu germà gran, al que fa massa dies que no truco, que tot el que puc pintar reflexa tot el que sento. Víctima de les meves pròpies lliçons sobre la Gestalt. O pitjor, serà que sóc tan tan tonto ,que com les nenes del pati, m'acabo creient que el que dic sobre les seves mans, és i serà veritat. Suggestionat pel que penso i pinto?. Saps què, Josep, encara no he trobat la manera de posar-hi paraules, però que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...

Obsessió...

Fa massa dies que em barallo per trobar la manera de pintar-ho. Va començar com un joc. Com un exercici més de classe. En vaig fer versions a paper, estudis, que diria si fos prou tonto com per creure que el que faig té una certa validesa. El fet és que quan els he anat acabant els he anat regalant als companys de feina. La versió que creia definitiva la hi vaig regalar a la meva germana petita. Però n'he fet de posteriors. El cas és que aprofito caixes de cartró per fer servir de suport. De làmines de paper canson, la del microones, un tros de cartró ploma que vaig trobar en un contenidor. La pintura té una història similar. O bé és reciclada de la que llença la canalla quan està seca, o bé de ínfima qualitat. Normalment comprada en un basar xinés a un preu irrisori, però amb uns resultats raonables a la que li sé trobar el què...
Aquesta n'és la darrera versió. Aquarel·la del basar, que sembla una aspirina efervescent a posar-hi aigua, i una tapa de la caixa del microones. El resultat jutjeu-lo vosaltres mateixos. De lluny funciona bastant bé. Escric això i ja em miro de reüll una capsa de cereals, serà que realment tinc una obsessió...