9/15/2007

Com un coet....

Brrr, quina nit.Me llevat que per mí que me la piqui un mono.A les vuit he quedat amb l'Enric petit. Avui no tinc bon rotllo, que hi farem. Arriba, pujo al cotxe, xerrem, parem a fer un tallat. Es va animant el tema . Al parquing de Can Masana trobem l'Enric gran i l'Eduard Abelló. Van a fer una via nova a la Portella Gran, nosaltres anem a la Portella Petita. Han reequipat la seva aresta GAM i volem enfilarnos-hi.Fem camí plegats, xerrem, caminem, ens separem ,esmorcem. Nosaltres arrivem a peu d'agulla que ja hi ha una cordada enganxada. El seu cap de corda no passa del segon clau. No hi ha manera de sortir-ne.Ha posat un micro friend , pero diu que si hay algien más...ens veuen tan decidits que es fan a un costat.Passo jo ,i sense gaires problemes li poso la cinta i segueixo fins la reunió. Com de cop estic animadíssim. L'Enric ,al veure'm pujar tan suelto, també.Ell fa el segon llarg i es baralla per sortir en lliure dels estreps. Després un parabolt, hi ha una flor de pitons, de quan la mar morta encara estava malalta. Dedueixo, pels seus comentaris ,que troba a faltar alguna cosa més.Els colegues d'abans , agraïts , ens ofereixen els seus tascons.El tema millora, l'Enric surt dels estreps i es perd aresta amunt. Avui també va molt suelto, doncs posa ben poca cosa.
Dalt de l'agulla decidim anar a fer l'aresta Brucs de la Miranda de les Boïgues.Mítica. Quaranta metres de quart grau amb pres petita , equilibris i..., només dos seguros. Ja fem el pedestal sense cordes. Ens encordem , i surto com un coet. Total , no podré posar res mes del que hi ha...Faig reunió al cap de uns matemàtics cinc minuts, o menys.L'Enric em segueix , sense caaap problema, abasta la reunió i surt cap el cim.Peligruuuu, avui tenim peligru.

Una cordada de grans escaladors ens proposen rapelar amb les seves cordes. Posem un maillón cadascu, i tots contents. Dic grans, per que entre tots tres fan moooolts anys. El que ha fet el llarg de primer tenia setanta anys, també ha pujat molt suelto el xavalín...La seva corda sembla un prat del pirineu, està plena de floretes. És tan vella que per mí que és de la seva primera comunió.Al'Enric i a mí no ens fa gaire gràcia , pero bueeeeeeenu. Cap avall. Xerrem una estona amb ells ,ens informen d'alguns reequipaments més. Ens despedim agraïts i , desgrimpem el pedestal amb vambes. Quins collons, avui anem com coets.Cap el bar, a recuperar el que em perdut fent el mono. Jo em despedeixo de l'Enric, ja no podré escalar més amb ell fins que torni d'Irlanda.Li falta una ascensió per fer 200 escalades. Crec que ha quedat amb l'Enric gran per anar a la Sanchez de Diables. Bona escalada conpanys.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

capullo

agus cardona

ZAGASO ha dit...

Crec que ha dit:::

KE PUJO!!!

Avui m'has fet recordar moltes vivències de paret!
Serà que em faig gran...