Sota una lluna en quart creixent, d'un cel rogent penjada , comença aquesta història. Diu que un dia un bon amic hem proposà fer de bon home. Calia fer cavaller a aquell que bon conhort ens dona. Encara que endarrerit en anyada , molt avançat en traça estava. Ja en primera escomesa, mostrà llur valentia. Més el seny en la instrucció , fou la seva més gran valia. Enllestida la sortida, ben guarnits, i preparats, prenem camí cap la contenda.
Dos són els cavallers que m'acompanyen. No ens falta ni princesa. Cap drac hem de trobar, però gran serà la fera. Que si noble ha de ser la lluita, més gran la follia. Arribats ja al combat, esmolem bé les espases. Alcem els escuts arrauxats,amb la primera llum del dia.Que amb cridòria ensordidora, la por lo foc atia. L'enemic brau es defensa, puix al final , en retirada guilla. Agraïts pel desenllaç, lloem a nos senyora. La que ens guarda dalt dels cims, i lo cor ens té per penyora.
Dos són els cavallers que m'acompanyen. No ens falta ni princesa. Cap drac hem de trobar, però gran serà la fera. Que si noble ha de ser la lluita, més gran la follia. Arribats ja al combat, esmolem bé les espases. Alcem els escuts arrauxats,amb la primera llum del dia.Que amb cridòria ensordidora, la por lo foc atia. L'enemic brau es defensa, puix al final , en retirada guilla. Agraïts pel desenllaç, lloem a nos senyora. La que ens guarda dalt dels cims, i lo cor ens té per penyora.
Si parlés el rei Arturu , per nosaltres ni un duru donaria. Per tan anem al tema, que ja s'acaba el dia...
Dos quarts de vuit d'un matí solejat ,passo per cal Cardona .Amb ell , la seva dona, la Carmeta , i en Jové, anem a buscar a l'Enric. L'Enric gran , o el gran Enric, tan se val. Avui toca fer el Cavall. Vam dir que ho faríem abans de marxar jo a Irlanda, i per fi ha arribat el dia. De Santa Cecília , camí de l'arrel, i la canal del Cavall. En fem via. Esmorzem un cop al peu, i repartim les feines. L'Enric obrirà via, en Jové el seguirà, , i jo i l'Agustí els hi anirem darrera. Farem cordada tots quatre ,així serà
més fàcil fer fotografies.
El temut flanqueig...
..la fera es defensa.
la berruga relliscosa...
Passat el temut flanqueig , la berruga relliscosa , ens barra el pas de la via. El nostre cap de corda , amb moviments lents, però efectius , guanya alçada i fa reunió. Ja hi som, en Jové surt com un llamp. Va cantussejant, s'enfila com un llangardaix, i ni pedra negra ,ni que punyetes. Va tan ràpid que amb prou feines puc fer-li un parell de retratos. Fem merder, estic content. Un cop tots quatre a la reunió , ja prop del cim, comentem la jugada. Altre cop el nostre cap crida , reunió. En un moment som tots al cim. Que curta se m'ha fet la via. Ni he tingut temps de passar fred a la reunió. És el moment de les encaixades de mans i de les abraçades .Des del peu la Carmeta ens observa en tot moment .
...la fera resta vencuda.
Pel merder que fem ,li queda present el moment. Baixem amb dos rappels, dels que tenen molt ambient . Com que la canal del cavall està perilloseta, anem a buscar el pas del gat. Al final baixem per una altre canal. Com que hi ha una fita i es veu molt fresada ,serà per molt que acabem amb emmerdada. Baixem ,i baixem , i vinga a baixar. Caaap problema el camí de l'arrel és al mateix puesto on l'havíem deixat. Cap al cotxe, cap al coootxe. A dinar a Marganell. Ha estat un dia memmmora-ble. El que vaig dir un dia. Sembla fet per la feina. On molts d'altres han bramat, ell com si res tu. Quin dia, i com us trobarè a faltar lladres.
Ara que ja tinc maleta, he descobert que no hi cap ,el que endur-me voldria...
més fàcil fer fotografies.
El temut flanqueig.....la fera es defensa.
la berruga relliscosa... Passat el temut flanqueig , la berruga relliscosa , ens barra el pas de la via. El nostre cap de corda , amb moviments lents, però efectius , guanya alçada i fa reunió. Ja hi som, en Jové surt com un llamp. Va cantussejant, s'enfila com un llangardaix, i ni pedra negra ,ni que punyetes. Va tan ràpid que amb prou feines puc fer-li un parell de retratos. Fem merder, estic content. Un cop tots quatre a la reunió , ja prop del cim, comentem la jugada. Altre cop el nostre cap crida , reunió. En un moment som tots al cim. Que curta se m'ha fet la via. Ni he tingut temps de passar fred a la reunió. És el moment de les encaixades de mans i de les abraçades .Des del peu la Carmeta ens observa en tot moment .
...la fera resta vencuda.Pel merder que fem ,li queda present el moment. Baixem amb dos rappels, dels que tenen molt ambient . Com que la canal del cavall està perilloseta, anem a buscar el pas del gat. Al final baixem per una altre canal. Com que hi ha una fita i es veu molt fresada ,serà per molt que acabem amb emmerdada. Baixem ,i baixem , i vinga a baixar. Caaap problema el camí de l'arrel és al mateix puesto on l'havíem deixat. Cap al cotxe, cap al coootxe. A dinar a Marganell. Ha estat un dia memmmora-ble. El que vaig dir un dia. Sembla fet per la feina. On molts d'altres han bramat, ell com si res tu. Quin dia, i com us trobarè a faltar lladres.
Nos senyora, la dels cims,...
Ara que ja tinc maleta, he descobert que no hi cap ,el que endur-me voldria...
3 comentaris:
S’enà un gripau que crida EIIIIIIIII, BOIIIIIIIIIIIII com si a les rambles féssim bugada. El neng ha heretat la formigonera que comença a fer perfil entre els cenyidors que porta. He vist com mossèn Enric, amb silenci sepulcral, munta el pastís com si la massa s’agenollés per deixar-li el pas de qui obre camí mentre el Ken em xiuxeija: mira a on posa els peus i les mans. Té collons: una paret més llisa que una figa rapada i a sobre he de registrar els bultos que m’han de salvar. I arriba el moment de salpar al buit i sense saber com, deixo el cap en blanc i em caso amb la paret freda que ràpidament la faig meva. L’avi tocaio, el que en un aniversari d’agost va engegar el ventilador dels reptes emocionants, baixa cavalcant per immortalitzar al cacamandurries i dispara sense aturador. Aquests paios no tenen nivell, tant els veus amunt com avall. I a sobre amb un garbuix de cordes que semblen un plat d’espaguettis. La cari s’ha quedat al peu del samaler i és el meu referent com la mare de deu de l’empenta. La miraré però aviat prefereixo només guaitar amunt. Reunió. Quin llenguatge. Fins ara, reunió eren taula, cadires, papers i conclusions. Aquí m’aconsellen relaxar-me i confiar en les cordes. I una mè, les pedres em donen confiança però això dels ferros i les cintetes que poden aguantar milers de kilos, pot ser veritat però l’estómac se m’encongeix. Cap amunt i ara sí que xalo. El moment mereix una reverència i la faig cantussejant una ària que ara ni recordo. Segona reunió. Envio un gest de carinyo a la nostra estimada que un dia abans ha acomiadat a son pare. Jo els vaig acomiadar temps ençà però mai oblidem el que hem tingut. Apareix un outsider que ens recrimina la gresca organitzada... però el deixem cantar. Entre altres coses per que no té ni una trista paraula de bon dia. El darrer repatxó i ja som dalt. La hòstia, tocaio. M’ho vas escriure en un paper i ho hem aconseguit. Com t’ho agrairé¡¡. Ens abracem, ens toquem, ens apretem sense pedres ni parets que ens separin. La morena ens acompanya i es presta a aguantar-nos la corda per rapelar i un rera l’altre començarem el descens deixant-la sola. No sé com ho he fet però entre llençols voladors i dol
Quest escrit va pel bernqt i todos sus aledanos. Nenes i nenes estic escrivint des del desert amb un teclat embolicat en plastic per aue duri o per que no el contamini. I una bombeta aue no mi veig. Al gra : estic a marroc i pedalant com un negre. La hostiq de les padres que hi hq, sorra per pqrqr un tren, sol per fonder els bemolls, I vent que es la puntilla.
Pero tot aixo res ql costqt de trobqrte en un coll de 2800m. amb nomades que sqtqnsen q uns metres i tapats de cqrq nomes observen. Un nen de tres mesos a lespqtlla i fant 15 km per anar a buscqr aiguq.
I de cop penso amb el bernqrdino,el tocqio Agusti ; la nena carmeta, el templat del Enric, els mqnolos…. N peto a tots
Agusti
Quest escrit va pel bernqt i todos sus aledanos. Nenes i nenes estic escrivint des del desert amb un teclat embolicat en plastic per aue duri o per que no el contamini. I una bombeta aue no mi veig. Al gra : estic a marroc i pedalant com un negre. La hostiq de les padres que hi hq, sorra per pqrqr un tren, sol per fonder els bemolls, I vent que es la puntilla.
Pero tot aixo res ql costqt de trobqrte en un coll de 2800m. amb nomades que sqtqnsen q uns metres i tapats de cqrq nomes observen. Un nen de tres mesos a lespqtlla i fant 15 km per anar a buscqr aiguq.
I de cop penso amb el bernqrdino,el tocqio Agusti ; la nena carmeta, el templat del Enric, els mqnolos…. N peto a tots
Agusti
Publica un comentari a l'entrada