Fa una colla de dies, mesos , o més temps..., tan hi fa, que la vida s'ha anat girant.Com si d'un cavall que muntés, es revolta i renilla. Suposo que si maiem faig gran sabré veure-ho a temps. Tibar abans de les brides, preparar el cos per l'estrabada... A voltes al galop, d'altres al trot ,crec haver tornat a pendre el control de la bestiola. Tal vegada hauria de dir del ximple, o del foll que tots portem a dins...
A pilota passada tot sembla més sencill. No hauria dit aquestes paraules, més m'hauria valgut dir alguna cosa, en quin moment em vaig perdre aixó....Crec que algunes de les coses que ens passen ens son necessaries. El temps ,i la paciència, s'encarregaran de donar validesa als meus arguments. És la falta de prespectiva, que no ens deixa veure-hi clar.Una vegada vaig arribar a la conclusió de que la vida era com una muntanya. Quan ets al fons de la vall no pots veure els cims , pero aquests hi són. Cal pujar per la cinglera, trobar el camí ja és tot un repte. Recordo que el pare sempre deia:" Que no hay que llegar primero, si ni hay que saber llegar...". Sense fer el ronso , ni arrepenjar-me en la tonada, he anat fent camí. Han anat passant els anys i he fet un muuunt de coses. Massa cops he pensat que no arribaria, peró mira , com els supositoris seguim donant pel sac.
Com tota bona menja, la vida té alguns ingredients indispensables, i alguns de secrets. Fer una truita de patates amb mimosín , per molt esponjosa que surti, pot ser complicada de menjar. Ara un cop la lies ..., pot servir de coixí. Tot és més senzill....Les persones que escalem sabem que el que a les fotos surt amb molt material és per que ha fet la tirada de segon. O sigui, que és el que menys ha arriscat, l'altre és el que ha fet el llarg de primer. Massa cops aquests no surten a les fotos , peró hi son. Per tots aquells que seeeeeempre hi son , i mai surten a la foto. Per l'ingredient secret de la vida, els bons companys, aquells que et guarden i t'acotxen quan la vida et malfereix..Per aquells que t'aguanten la corda després de la caiguda...,reconec que tinc un deute amb tots vosaltres!!
Y se armó la de Troya!!, ...y nadie recordó tras la batalla que aquel jolgorio empezó por una mujer. Menudo jolgorio, y menuda mujer. Hace niños a los hombres y hombres a los niños...
I es deia Elena.
A pilota passada tot sembla més sencill. No hauria dit aquestes paraules, més m'hauria valgut dir alguna cosa, en quin moment em vaig perdre aixó....Crec que algunes de les coses que ens passen ens son necessaries. El temps ,i la paciència, s'encarregaran de donar validesa als meus arguments. És la falta de prespectiva, que no ens deixa veure-hi clar.Una vegada vaig arribar a la conclusió de que la vida era com una muntanya. Quan ets al fons de la vall no pots veure els cims , pero aquests hi són. Cal pujar per la cinglera, trobar el camí ja és tot un repte. Recordo que el pare sempre deia:" Que no hay que llegar primero, si ni hay que saber llegar...". Sense fer el ronso , ni arrepenjar-me en la tonada, he anat fent camí. Han anat passant els anys i he fet un muuunt de coses. Massa cops he pensat que no arribaria, peró mira , com els supositoris seguim donant pel sac.
Com tota bona menja, la vida té alguns ingredients indispensables, i alguns de secrets. Fer una truita de patates amb mimosín , per molt esponjosa que surti, pot ser complicada de menjar. Ara un cop la lies ..., pot servir de coixí. Tot és més senzill....Les persones que escalem sabem que el que a les fotos surt amb molt material és per que ha fet la tirada de segon. O sigui, que és el que menys ha arriscat, l'altre és el que ha fet el llarg de primer. Massa cops aquests no surten a les fotos , peró hi son. Per tots aquells que seeeeeempre hi son , i mai surten a la foto. Per l'ingredient secret de la vida, els bons companys, aquells que et guarden i t'acotxen quan la vida et malfereix..Per aquells que t'aguanten la corda després de la caiguda...,reconec que tinc un deute amb tots vosaltres!!
Y se armó la de Troya!!, ...y nadie recordó tras la batalla que aquel jolgorio empezó por una mujer. Menudo jolgorio, y menuda mujer. Hace niños a los hombres y hombres a los niños...
I es deia Elena.
2 comentaris:
Eiii... Uauu..
Salutacions,
M'incorporo al seguiment d'aquest bloc i al personatge virtual que tira de la cordada.
Es ben cert que la "follia", la"rauxa" interna por espantar, fer dubtar, fer sentir culpable, sensació de perdre el nord.... ben definit, pautat, limitat ,assenyat,...
En qualsevol cas, darrera un punt de bogeria, s'amaga una gran veritat.
No cal pensar que estàs a la Vall o dalt del Cim i mirar la direcció on has d'anar. Poder es redescobrir i aprofondir en el terreny "personal" on un ara trepitja.
Captar, intentar comprendre i treure´n conclusions... i no tant definir nous horitzons.
Bé.... continuaré.... ara espero que aquesta tal Elena, repeteixo a continuació el comentari anterior.
Joaquim, el poeta de l'orella.
Publica un comentari a l'entrada