L'ombra d'un somriure...

És tota una declaració d'intencions, o així ho entenc. Com un canelo en l'enterro de la meva joventut, amb la sensació de que aquesta peli la tinc vista. Curiosa sensació, però no desconeguda, que com un gargall, busco treure'm del damunt el més aviat possible. Si l'horitzó de la felicitat no és tot lo aprop que voldria , si més no , no perdre'l de vista em tranquil·litza. Fart de viure instal·lat, de manera eterna, en la Vall de la Pèrdua, en un poble que sempre té nom de dona. Mirant de córrer més que la por, no per fugir d'ella, si no per arribar abans a la cantonada, i alegrement fer-li la traveta. Encara que el que m'envolta sigui fosc i incert, veure els somriures dels que m'estimo com estels en la nit de l'oblit, m'és més que reconfortant. Entendre, que segons com, el desordre emocional confós amb el Síndrome de Diògenes, ajuda a fer neteja de tot el que ja no té sentit guardar. Ni en un costat del riu , ni en l'altre. Més estúpid que una capsa de pastilles per no somiar. Si tu vols, tractant la tristesa com la roba quan surt de la rentadora. Però sobretot, provant de copsar un riu d'emocions en l'ombra d'un somriure...