El burro que va provar de passar per l'ull d'una agulla...

A vegades, amb el temps, m'adono de lo burro que he estat en alguns moments de la meva vida. Dic amb el temps, doncs que es calmi la polseguera que fas, em sembla bastant important per veure lo burro que has estat. Separar-se, darrerament ja no em sembla tan estrany, cosa que abans si que m'ho semblava, m'hi ha fet rumiar( dic rumiar doncs és més propi del burros ,no?!). Serà per la polseguera, que no deixava veure-s'hi massa. Serà pel segrest emocional que patia. Cerà, la de les orelles, que no em deixava sentir el que passava. Bé a fi de comptes, per un bon grapat de raons. En el meu cas de tant en tant descobreixo noves raons, per tant, reobro el cas i regiro l'expedient, tal vegada per mirar d'aprendre alguna cosa. Amb això ja em sento pagat, guarit suposo que fa temps que també. El que més malament porto son les crostes de les esgarrapades cícliques. Lo de cícliques ve de lo de regirar l'expedient de tan en tan. Coses que passen...
Com en el cas de Moisès , ja que separes un mar ,lo més lògic és que sigui un que està Mort, no un de Vermell. Ja que fuges, doncs t'empaiten, corre. Fins aquí, cap problema. Però el que empaita, ha de saber nedar. Bé, en el meu cas va ser útil orientar-se, sobretot en els freds deserts emocionals. Bromes a part, el que més aprecio, de tot el que he anat trobat pel camí, són els amics. Aquells que en el seu moment em van assistir en la meva demanda d'eutanàsia emocional. Sempre que puc, sobretot en aquests cassos, miro de donar un cop de ma. Molts cops no se si ho faig massa bé, ara en aquestes ratlles, en seria un exemple. El que crec és que, o bé fer la traveta als egipcis que empaiten, o bé ajudar a fugir als jueus, fa que les coses acabin abans. I sé per experiència, que deixar de patir abans, és bo. Cas contrari Nostre-senyor m'hagués castigat amb uns collons com una rentadora i ara aniria pe aquests mons de Déu deixant un solc al terra. Dic lo dels collons per què se'm van arribar a inflar bastant i burro de mi, no ho vaig saber relacionar.
Així doncs, que tinguin compte els egipcis no es fotin a travessar segons que , que a lo millor el curset de natació no serà suficient..., i que tinguin compte els jueus , que deixar de ser esclau és un concepte molt borrós. Que com aquell cop, els que creien manar, sense esclaus, semblava que el món s'acabés i els que de cop i volta van deixar de ser esclaus, la van liar anys després amb un tal Jesús...Que uns van fer grans piràmides i els altres van abastar la terra promesa, que ves per on després de tanta plaga i patrulla pel desert, tot va acabar bé. El que voldria, passi el que passi, és que amb el temps cap d'ells es senti com m'he sentit jo, com el burro que va provar de passar per l'ull d'una agulla...