Quaranta...

Quan dic l'edat que tinc, la canalla, que res no es calla, riu. I jo, que el dilluns a primera hora, sempre tinc els més menuts, aprofito per fer-ne ostentació. Entre rialles aprofito per fer-los dringar de valent. Escric ràpid i parlo quasi perdent l'alè quan explico la lliçó, que si amb el catorze teniu tots l'esmorzar pagat, que si que vell , gras i lleig, però aquí ni deu pot dir ni fava de lo despresa que vaig. I sento que tornen a riure, i jo sento que estic viu. Que m'agrada la feina que faig i faig la feina que m'agrada. I ells que somriuen. L'hora passa volant i no més estem a la primera hora del dilluns. Quan el ritme decau els hi crido:..., però mireu-me, ja sé que sóc lleig , però mireu-me. I ells tornen a somriure per què són prop de les deu i encara no he parlat dels deures. Però faig un pausa i els enredo altre cop amb el catorze, o un múltiple seu. I ells riuen..., és aleshores quan llenço l'atac final i un grapat d'exercicis queden escrits a la pissarra com a deures per l'endemà. I ells tornen a riure, però aquest cop amb una bona pila de feina per la tarda. Sona el timbre i vaig cap a la porta . Al llindar m'aturo i em giro, ells esperen alguna cosa.., sembla mentida, dic, lo depresa que va una classe tot i anar a quaranta per hora. I ells tornen a riure,...i tot plegat, jo, només en tinc quaranta...

Avui,que faig anys, us deixo un regal, d'uns altres que també van a quaranta...