Riure per fora,...plorant per dins

L'altre dia vaig pintar un quadre, l'altre dia vaig recordar el que és que et caiguin els ulls de tant plorar. I no estic bé, però faig broma. Dic que sobrevic,...o sigui Ripoll, Camprodon, Setcases...Em buido fent el que faig, i no m'agrada sentir-me així. Tot i que penso que per omplir-se haig d'estar buit, al final el meu cor és com la casa on visc. Amb el temps he hagut d'optar per regalar allò que ja no em farà servei. No tinc espai, tot plegat visc com en un refugi. Al cor només hi guardo allò que m'ajuda a entendre, a prendre,...a estimar. Avui em fan força mal les mans, i altre cop avui només serà el coixí el que s'emporti les meves abraçades. Crec haver entès el dolor que es sent traient les coses a base de pintar quadres. Ara ho entenc..., la paura. La puta paura...

Demà em tornaré a lligar la corda, com cada matí sortiré de la reunió amb el meu millor somriure. El que sempre encaixa a totes les fissures, com si d'un friend màgic es tractés. Mosquetonejant la corda de la vida, tot cartografiant els meus xergais, malgrat el mal a les mans. Diuen que quan a un lloc fa sol ,a algun altre segur que hi plou. Suposo que l'aigua que cau, en algun altre lloc es va haver d'evaporar. A mi em passa el mateix, el riure per fora ,...plorant per dins.

Expressionisme barato...

He arribat, com sempre, abans del que toca. La tutoria que tenia, al final no ha estat. Per tant, com que fins a dos quarts de dotze no tenia classe, he baixat al taller. Dic taller, però en veritat no és més que un laboratori de tecnologia reciclat a sal de plàstica. Just a aquella hora venen els alumnes de quart d'ESO a fer la seva classe de dibuix artístic. Com que tenia temps, he preparat les classes teòriques de la setmana que ve. Fauvistes, cubistes i expressionistes, segons com un rollo de la hòstia, segons com també...
Un cop preparades li he fotut a un sobre d'exàmens de tecno de la meva tutoria. Ha caigut al cap de poc, de fet ja el tenia a mitges. I aleshores m'he trobat allà sol, amb un munt de temps, amb un munt de coses dins del meu cap maldant per sortir. He pres un full din-A3 de paper canson, amb el llapis a la ma, he mirat de reüll l'autoretrat cubista de Picasso. El tinc penjat allà per que vagin veient coses que tenen a veure amb el tema. He mirat de fer el que faig sempre, provar de posar-me en el seu lloc. Si haig d'explicar alguna cosa, va bé posar-se en el paper. En el dels alumnes, en el de lo que explico...
El contorn ha sortit a la primera, he connectat amb alguna part de mi que feia temps que romania amagada. El color..., també, massa i tot. La meva imatge estava com crispada, la perspectiva forçada, el rictus trist, la boca... ,la boca retorçada. Aleshores faltaven els ulls, però una gota descontrolada ha tacat el rostre. L'he eixugat, però la pintura ha deixat una marca, com si l'ull plores, ha estat aleshores quan ho he vist clar. He procurat fer el mateix amb l'altre ull. El resultat m'ha regirat, d'alguna manera he tret part del que feia dies no sabia com posar-hi paraules. Quan han arribat ells els hi demanat la seva opinió, que ha estat sorprenentment favorable. Animadament ha anat posant-se les bates i demanant-me si ells també podien posar-se a fer l'expressionista. Com que les peces fauvistes ja estaven pràcticament acabades s'hi han anat posant...Avui, no hem posat música per treballar, però han anat pintant i dibuixant a cor que vols. Increïble, o no, l'altre dia van escoltar Rachmaninoff, avui era el dia de l'expressionisme barato...

Puzles...

Puzles, si ja ho sé , hauria de dir trencaclosques. Però no m'agrada el que suggereix la paraula. De fet parlem d'una imatge, més o menys bonica, que està completament fragmentada segons un patró. Deixant de banda lo de la imatge, parlem de la fragmentació. La vida segons com m'ho recorda. A cops mirem de ser amics d'algú i no es pot ser amic de tothom. Hi ha coses que per més voltes que els hi donis , no encaixen. N'hi ha d'altres que t'ho posen fàcil, com aquella floreta groga que resulta que és la única de tota la imatge. Per tant a la que trobes la fitxa tens clar que allò serà fàcil. Hi ha cops però, que algunes peces estan malgirbades, o bé romanen prop teu doncs creus que, tard o d'hora, encaixaran. I malauradament no trobes mai on col·locar-les, tot i estar prop teu sovint. No em sorprèn el que escric, sembla que més que de fitxes de puzle , parli d'amics...

Si del que parlem ara és de la imatge del puzle, aleshores parlem de la vida?. Fa dies que hi penso..., a cops la vida per diferents motius es trenca, s'esmicola o es fragmenta. Les peces que en resulten, que no sempre són iguals , ni les mateixes que quan ho vam muntar el darrer cop. Així doncs, refer la nostra vida, és com anar ajuntant fitxes. Com és lògic, i no passa amb la família, triem la que ens sembla que pot encaixar. Ara per una punta, ara per l'altre la cosa, mica en mica, va prenent forma. El més curiós és que aquest tipus de puzles mai tornen a formar una imatge semblant. Algunes fitxes van quedant arraconades, o ja no es faran servir en aquest puzle...

El millor que et pot passar però, no és conservar la major part de les fitxes, si no tenir algú que t'ajudi a re-composar la imatge. Ja no vull dir res si el que s'ha convertit en un puzle és el vostre cor, aleshores...haureu tingut sort. Total, ara que ho penso millor, la vida, taronja o no, també és una qüestió de puzles...

Silenci...

Llevar-me a les sis, pencar tot el dia sense parar. Comptar amb que et recullo per anar-la a voltar. Fer més de dos-cents quilòmetres de carretera amb tu de copilot vetllant per que no m'adormi. Tot i malalta, allà que sempre vols anar. Vetllar-te quan et trobes malament i rebre el més dolc dels somriures per resposta. Aquesta calma que assola el meu cor quan no sento la teva veu. Si al mòbil no trobo una perduda quan fa estona que t'has allunyat, m'angoixa pensar que alguna cosa no ha anat bé. Més que les teves paraules son el trist record dels teus ulls que s'allunyen el que més em fereix. Serà per això que li tinc por al silenci. Serà per això que poso música que ompli el buit que has deixat. Se'm fa difícil substituir-te per una rata de joguina, quan és al gat al que li falla la corda del cor. Acaronar-te , ni que sigui en foto és el que sempre faig abans de tancar la porta. Jo que només en tinc una i no és la del meu cor. Em sap greu si la rentadora que porto dins del cor aireja les taques de l'ànima que no sé com rentar. Tens tota la raó quan t'enfades pels meus oblits. Tu que improvises un pastís amb quatre bocins de gelat i una espelma. I és ara que escric això me n'adono que més que por a la buidor, al que més por tinc, és al teu silenci...

Quaranta...

Quan dic l'edat que tinc, la canalla, que res no es calla, riu. I jo, que el dilluns a primera hora, sempre tinc els més menuts, aprofito per fer-ne ostentació. Entre rialles aprofito per fer-los dringar de valent. Escric ràpid i parlo quasi perdent l'alè quan explico la lliçó, que si amb el catorze teniu tots l'esmorzar pagat, que si que vell , gras i lleig, però aquí ni deu pot dir ni fava de lo despresa que vaig. I sento que tornen a riure, i jo sento que estic viu. Que m'agrada la feina que faig i faig la feina que m'agrada. I ells que somriuen. L'hora passa volant i no més estem a la primera hora del dilluns. Quan el ritme decau els hi crido:..., però mireu-me, ja sé que sóc lleig , però mireu-me. I ells tornen a somriure per què són prop de les deu i encara no he parlat dels deures. Però faig un pausa i els enredo altre cop amb el catorze, o un múltiple seu. I ells riuen..., és aleshores quan llenço l'atac final i un grapat d'exercicis queden escrits a la pissarra com a deures per l'endemà. I ells tornen a riure, però aquest cop amb una bona pila de feina per la tarda. Sona el timbre i vaig cap a la porta . Al llindar m'aturo i em giro, ells esperen alguna cosa.., sembla mentida, dic, lo depresa que va una classe tot i anar a quaranta per hora. I ells tornen a riure,...i tot plegat, jo, només en tinc quaranta...

Avui,que faig anys, us deixo un regal, d'uns altres que també van a quaranta...

En cas de pèrdua...

Quan algú s'allunya sempre tens la possibilitat de despedir-te. Quan algú se'n va, hauriem de poder fer el mateix. Dic se'n va, per què morir-se, d'alguna manera, no morim mai. En aquests moments, em sento tonto, no sé que dir. El més humà que mai he pogut articular va ser a una alumna molt menuda ara fa un parell d'anys. Ellà, es va plantar davant meu tota trista per fer-me una pregunta terrible. Argumentant-me que jo, el seu professor, sempre havia tingut resposta a qualsevullga que fos la seva pregunta, em diguè: El meu avi està molt malalt, la mare diu que es morirà aviat. Jo estic molt trista per què no sé que fer, només puc plorar?. Jo, fent el corfort, vaig construir el següent argument: Estic segur que t'estimes molt a l'avi, ell, com diu la maré, no viurà massa temps. El que crec que més l'ajudarà és marxar sabent lo molt que te l'estimes.
Així ho va fer, estava decidida, aquesta tarda li diria a l'avi lo molt que l'estimava. L'avi va anar-se'n l'endemà mateix. Ella, la següent classe que vam tenir m'ho va explicar, jo li vaig oferir una abracada, i a cau d'orella li vaig dir que jo no havia pogut acomiadar-me amb cap dels meus avis.
Temps després, em confesà que la tranquilitzà molt aquella resposta meva. Jo vaig recordar que aquell dia, donant un excusa barata, vaig ausentar-me de la classe un moment. Només el just i necessari per anar al lavabo i eixugar-me les llàgrimes que amb molt esforc vaig poder contenir fins estar al passadís. A la tornada, tot tornava a ser al seu lloc, la pissarra, la meva taula, però ells no. La major part de la classe no seia al seu lloc, miraven per la finestra, provant de veure on havia anat...Ara , cada cop que perdo a algú que m'estimo, mesuro la seva grandesa, no pel buit que deixa, sinó per tot el que em va fer aprendre. Que amb el temps, serà el més profitós, en cas de pèrdua...

El burro que va provar de passar per l'ull d'una agulla...

A vegades, amb el temps, m'adono de lo burro que he estat en alguns moments de la meva vida. Dic amb el temps, doncs que es calmi la polseguera que fas, em sembla bastant important per veure lo burro que has estat. Separar-se, darrerament ja no em sembla tan estrany, cosa que abans si que m'ho semblava, m'hi ha fet rumiar( dic rumiar doncs és més propi del burros ,no?!). Serà per la polseguera, que no deixava veure-s'hi massa. Serà pel segrest emocional que patia. Cerà, la de les orelles, que no em deixava sentir el que passava. Bé a fi de comptes, per un bon grapat de raons. En el meu cas de tant en tant descobreixo noves raons, per tant, reobro el cas i regiro l'expedient, tal vegada per mirar d'aprendre alguna cosa. Amb això ja em sento pagat, guarit suposo que fa temps que també. El que més malament porto son les crostes de les esgarrapades cícliques. Lo de cícliques ve de lo de regirar l'expedient de tan en tan. Coses que passen...
Com en el cas de Moisès , ja que separes un mar ,lo més lògic és que sigui un que està Mort, no un de Vermell. Ja que fuges, doncs t'empaiten, corre. Fins aquí, cap problema. Però el que empaita, ha de saber nedar. Bé, en el meu cas va ser útil orientar-se, sobretot en els freds deserts emocionals. Bromes a part, el que més aprecio, de tot el que he anat trobat pel camí, són els amics. Aquells que en el seu moment em van assistir en la meva demanda d'eutanàsia emocional. Sempre que puc, sobretot en aquests cassos, miro de donar un cop de ma. Molts cops no se si ho faig massa bé, ara en aquestes ratlles, en seria un exemple. El que crec és que, o bé fer la traveta als egipcis que empaiten, o bé ajudar a fugir als jueus, fa que les coses acabin abans. I sé per experiència, que deixar de patir abans, és bo. Cas contrari Nostre-senyor m'hagués castigat amb uns collons com una rentadora i ara aniria pe aquests mons de Déu deixant un solc al terra. Dic lo dels collons per què se'm van arribar a inflar bastant i burro de mi, no ho vaig saber relacionar.
Així doncs, que tinguin compte els egipcis no es fotin a travessar segons que , que a lo millor el curset de natació no serà suficient..., i que tinguin compte els jueus , que deixar de ser esclau és un concepte molt borrós. Que com aquell cop, els que creien manar, sense esclaus, semblava que el món s'acabés i els que de cop i volta van deixar de ser esclaus, la van liar anys després amb un tal Jesús...Que uns van fer grans piràmides i els altres van abastar la terra promesa, que ves per on després de tanta plaga i patrulla pel desert, tot va acabar bé. El que voldria, passi el que passi, és que amb el temps cap d'ells es senti com m'he sentit jo, com el burro que va provar de passar per l'ull d'una agulla...