En cas de pèrdua...

Quan algú s'allunya sempre tens la possibilitat de despedir-te. Quan algú se'n va, hauriem de poder fer el mateix. Dic se'n va, per què morir-se, d'alguna manera, no morim mai. En aquests moments, em sento tonto, no sé que dir. El més humà que mai he pogut articular va ser a una alumna molt menuda ara fa un parell d'anys. Ellà, es va plantar davant meu tota trista per fer-me una pregunta terrible. Argumentant-me que jo, el seu professor, sempre havia tingut resposta a qualsevullga que fos la seva pregunta, em diguè: El meu avi està molt malalt, la mare diu que es morirà aviat. Jo estic molt trista per què no sé que fer, només puc plorar?. Jo, fent el corfort, vaig construir el següent argument: Estic segur que t'estimes molt a l'avi, ell, com diu la maré, no viurà massa temps. El que crec que més l'ajudarà és marxar sabent lo molt que te l'estimes.
Així ho va fer, estava decidida, aquesta tarda li diria a l'avi lo molt que l'estimava. L'avi va anar-se'n l'endemà mateix. Ella, la següent classe que vam tenir m'ho va explicar, jo li vaig oferir una abracada, i a cau d'orella li vaig dir que jo no havia pogut acomiadar-me amb cap dels meus avis.
Temps després, em confesà que la tranquilitzà molt aquella resposta meva. Jo vaig recordar que aquell dia, donant un excusa barata, vaig ausentar-me de la classe un moment. Només el just i necessari per anar al lavabo i eixugar-me les llàgrimes que amb molt esforc vaig poder contenir fins estar al passadís. A la tornada, tot tornava a ser al seu lloc, la pissarra, la meva taula, però ells no. La major part de la classe no seia al seu lloc, miraven per la finestra, provant de veure on havia anat...Ara , cada cop que perdo a algú que m'estimo, mesuro la seva grandesa, no pel buit que deixa, sinó per tot el que em va fer aprendre. Que amb el temps, serà el més profitós, en cas de pèrdua...