9/16/2012

Però només es pot muntar una vegada...

No té instruccions, i si les trobes més et val no seguir-les. La seva complexitat és tan variable com disperses són les seves peces... N'hi ha tantes que no hi ha taula ni habitació que les pugui encabir. La primera imatge que tinc mai no és la veritablement final. Però està allà. El veus venir com un misil i al moment saps que no tindràs cap oportunitat de fugir-ne. Solca els mars més tempestuosos. Creua les valls més profundes. De res no val tancar-li les portes , o fer-te l'orni. Les seves peces van apareixent per tot arreu. Les vas trobant arreu on menys t'imagines. A cops la paciència et pot guiar, a cops és el dolor qui t'aconsella. Hi haurà estones que ajuntis peces frenèticament. Sembla que tot encaixa, però al cap d'una estona voldries desdir-te del que has aconseguit. Difícil de creure, no?...
Passen els dies i els bocins més impensables prenen una forma reconexible. T'excites pensant fins on pots arribar. Les coses semblen millorar. Tens un complicadíssim univers gestant-se al teu davant i tu que et sens manobre, paleta i arquitecte. La seguretat que adquireixes et fa treure pit. Et fa somriure.. tot i que et tremolin les cames cada cop que ets a prop. Fins que un cop està muntat descobreixes que ja no podràs desfer el camí. Que han desaparegut totes les unions. Que tens una sola cosa. Una sola peça. Que s'esmicolarà a la que provis de desmuntar-ho...No en saps el destí, només que ha acomplert el seu objectiu...
És l'amor, meravellós..., però només es pot muntar una vegada

3 comentaris:

Madame Bovary ha dit...

És un puzzle amb un nombre infinit de peces, mais s'acaba de muntar i com totes les coses més importants d'aquesta vida, no té instruccions. Però més val així. Deixar-se portar, ser feliç o infeliç, aprendre dels encerts i dels errors. El que realment importa és estar viu, sentir, donar, rebre. Encara que moltes vegades sigui dolorós, com tu dius, moltes altres vegades és meravellós, només per això ja val la pena sentir-lo.

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

L'amor és tan meravellós, que porto un munt de setmanes describint-lo i encara no m'en surto. Tenir amor, sentir amor, donar amor, compartir amor... Tan dolç...quan el tens, tan amarg quan et falta. De ben segur puc dir que he aprés més de mi mateix amb l'amor que de tota la resta de coses que em passen.
Suggerent el teu pseudònim. Descriptiu, pel que m'ha passat a mi... Potser si que com Charles Bovary... He perdut la manera d'engrescar la meva dona... , i no em sento vell. Però igual que l'amor i el desamor provoquen coses oposades, algun Flaubert haurà d'escriure la versió desde l'altre costat del carrer. Benvingut sigui l'amor, però quan no és car..., si no, no és de mena.

Madame Bovary ha dit...

160Estem de sequera literària ????