Un bri de pau...

Com de diferent era el que havia enmagatzemat al meu cap. La realitat..., allò que t'atropella al girar la cantonada. Per que et comfies. Per que l'amor..., et fa sentir comfiança. La realitat..., allò que vas deixar enrere, i ara, ja no et fa sentir recança. L'escorpi que, en el fons, no canvia la seva manera de fer. La foscor que te fa sentir el vertígen, l'angunia haver posat el cap al pou. Aterroritzar-se amb el que amaga. Tot torna. La por, la mentida que s'amaga rere la foscor. La descomfiança, llavor tan petita que ni li dones importància. La descomfiança, que finalment et parasita i et mata. Però,... també hi ha la llum. El pot petit de la saviesa. La bellesa treballada amb paciència. Condensat de moltes coses recollides amb cura. Ratafia que els anys han fet excepcionalment bona. Les segones primaveres que et fan tenir esperança, quan les primeres, queden lluny, marcides. Vull crèixer. És important si vull ser feliç . Reconèixer les meves petjades quan tombo el cap i veig fins on he arribat. Allò que em fa avançar en comunió aamb els estels que són damunt del meu  cap aquesta nit. Un bri de pau...