Avui m'he trobat la mare d'un dels meus soldats tot fent la compra al súper. La conversa ha anat sobre una trobada que vam tenir a la porta de l'escola. Es disculpava per haver-me tocat quan ens saludavem. Res d'especial..., però ha afegit un em sap greu haver-ho fet. Indicant-me com apreciaven, ela i el seu fill, el meu tracte l'any passat. M'ha fet notar que el seu fill em veia tristot. Que notava que em passava alguna cosa. Amb confiança, li he fet cinc cèntims de l'aigua que corria pel riu. Fins aquí la cosa no ha passat de confidència entre persones. Adults com sóm li he fet veure que no calia fer-ne cap safareig. El seu asentiment, i el posat posterior m'han fet entendre que no calia patir.
No és el primer indicador de com els meus soldats copsen el que fem..., també el que faig. La cara i el cos emeten. I jo dec emetre en estèreo malgrat a dins de classe em transformo en un presentador de telediari de cadena sensacionalista. M'oblido de les penes i enfoco el temari com si d'una notícia d'última hora es tractés. La cara, els ulls, el meu somriure, emeten cadenes de bits emocionals. El seu cor, processa la llarga cadena separant de manera subconscient, el missatge dins del missatge. Somriure o no, emocionalment, és una cadena d'uns i zeros...
2 comentaris:
"La cara es el espejo del alma" Tot i que siguis un Matías Prats o un Pedro Piqueras a classe, el que és transparent ho és sempre, per molt que ho vulgui dissimular o amagar.
Hi ha gent espavilada que se'n adona de seguida que alguna cosa no va bé i gent a la que els hi costa més captar-ho.
L'aigua del teu riu és clara i nítida. El que hi ha és el que es veu...
Això em sembla que li passa a algú més, o no?
;)
Està clar que no sòc tan bon actor la mainada té un navegador que interpreta el codi html de la meva vida millor que el Google Chrome...
Publica un comentari a l'entrada