Good luck, bad luck..., wait and see

Obro les mans. Miro... Hi és tot. Tot el que em feia falta. Tota la informació. Detallada. Fil per randa. Només havia de desxifrar-la. Interpretar, però tot hi és. Només hi ha un petit detall. Sempre encerto a comprendre quan ja ha passat. És el que ténen els xergais.
En cert sentit no m'he reinventat. Només he sabut utilitzar allò que em passava, que m'havia passat, per refer el camí. Les coses s'adrecen tard o d'hora, però algunes de les conseqüències, son, en sí, devastadores. La gent vé i s'envà. La gent vindrà i marxarà. El misteri pel qual una fulla esdevé branca és el motor de la vida. Les llagrimes d'ahir apaivaguen la curiositat avui. Sencillament passa. Seria estúpid no aprofitar-ho. Per tant, el passat, el que omple la motxilla d'experiència, només és això, experiència.Encara que per fer veles, pot anar bé,... El futur és un misteri i sembla que fa de motor. El vent que omple les veles. Però, ara i només ara, és quan podem gaudir del viatge.
Gaudim doncs...

...pel retrovisor

Ja fa dies. Aquell intermitent va indicar que deixava el lateral de l'autopista. El viatge. Aquest cop fa pinta de que serà llarg. Aquest cop puc dormir. Ella, també vol conduir. Tan se val la música. Tan se val si fa fred o calor. La menuda diu que és un cotxe màgic. Li parles i et contesta. Fa una estona ha demanat un xiclet i el cotxe me l'ha donat. Jo, li he donat a ella. Somriu contenta.

Xerrem. Ja sigui jo, ja sigui ella. Tots dos xerrem. Llegeixo a la seva cara la resposta a les meves preguntes. Entenc pel seu posat l'efecte de les meves paraules. Afecte. Amor. Coincidim en que parlem massa del passat. Al revés de quan condueixes, algunes coses semblen més properes del que en realitat son. A vegades es fa difícil mesurar la velocitat amb la que s'allunyen les coses. La carretera és al davant, i nosaltres no fugim de res. Comencem un viatge. Si no es que mires què diu la menuda des de la seva cadireta, no cal mirar tant pel retrovisor...

PD: Miro el mapa... hi ha un munt de coses marcades. Un munt de llocs per visitar. Junts...

...a l'autopista

Les olives. Ja éren al sac. Jo, que mirava de ser, només jo. Tot plegat, sencill. Ho havia estat sempre, però mai havia funcionat. Ens vam repartir la vida com el que fa el material abans d'escalar. En el fons, la vida, en esència, era així de sencilla. No era la meva ombra, però m'era tan propera com ella. El seu primer record desapareixia entre els meus records d'infantesa. La seva imatge, amb el temps s'havia anat tornant més clara. La nostra manera d'entendre-ho tot, també. Haviem estat conduínt cotxes que per motius semblants havíen sortit de la carretera de les emocions. A mi m'havia fet fora una roda punxada. Un final de viatge tràgic.
Retrobar-nos demanava posar a proba la fluidesa de pensament. La plasticitat de les accions dibuixava un desenllaç preciós. Vaig mirar pel retrovisor. Prement el gas a fons i donant-li al cotxe totes les marxes que em denanava. El motor roncava. Sense vacilacions vaig posar l'intermitent. Era dins. Havia entrat,... a l'autopista.

Oxigen...

Començava a estar amoïnat per tanta cridòria. Els sorolls començaven a sentir-se tan profunda i intensament que es feia difícil pensar amb claredat. A cops fins i tot quan estava sol... Dormir es va tornar una empresa semblant a escalar sense corda. Cada pensament que alterava la meva inestable tranquilitat trencava la meva concentració. M'arrapava a la vida com si fos una paret nua de preses. Dormia més... però em llevava cansat. Ni les llargues passejades fumant una pipa abans de dormir aconseguien apaivagar el neguit. Neguit que en el seu esplendor em feia concentrar per mantenir-me arrapat. Arrapat a la vida..., la que encara tenia per davant. La llanterna de l'enteniment es quedava sense piles. El fred de les emocions les havia descarregat més del que mai m'haguès semblat aconsellable. Tot el que tenia pel davant era fosc. Aclucar els ulls tant de temps finalment et fa semblar irremisiblement  trist...
Però vaig arribar a un clar en mig del bosc. Alçant la vista, doncs la llum ja em permetia no anar arrossegant els peus, vaig veure aquell grapat de camions cisterna. Pel cap baix n'hi havia una dotzena. A tots hi posava un nom, generalment, de dona. Els xofers discutien despreocupadament. Jo no entenia res. Les càrregues eren totes del mateix: merda. Alguns camions eren molt grans, d'altres més petits. No tots eren de la mateixa empresa, alguns, si...
La merda era tota pel mateix destinatari. Un pagès..., que tot conreant les emocions, havia deixat ermes les seves terres. Jo era allà enmig sense saber que fer. Cap certesa. Tots els dubtes. I de sobte vaig despertar... La cridòria era la mateixa que a una casa italiana. Havia estat una migdiada de dissabte molt trasbalsadora. Ara recordava que havia quedat per anar a collir olives..., i la veritat, ja feia tard. Havia arribat el moment de sortir a trobar una mica de pau, i sobretot, oxigen...

Italia... això sembla Italia

Arreu on vaig hi ha soroll. Per la tarda, quan comença l'hora de les pelis de l'oest. Trets i crits d'indis durant un bon parell d'hores. La veina que decideix dutxar-se, o embarrancar un submarí vàter avall. Aquestes parets que milloren en poc el paper de fumar. L'incesant plor d'un infant durant la religiosa videoconferència nostra de tots els dies. La cridòria dels interlocutors, alegres com estan de la més mínima nova notícia. El trànsit de cotxes amunt i avall. Entrant i sortint del pàrquing. Altrecop l'infant que plora...
Aquesta casa sembla itàlia. Crits i sorolls a tota hora. I es que els seus habitants estan sords. Per tant criden. I es passen el dia cridant. Jo que miro de somriure, i durant una bona estona, puc. Però al final penso que Fellini treuria un bon guió d'aquesta qüotidanitat. Encara que sorprenent sembli el clitxé, la realitat és ben bé aquesta. Però, ara, visc refugiat aquí.

Romeu...

Atrapat entre els estels que tracen les línies retorçades del mapa defectuós que va portar-me a Nova York. Entre entre el nord, l'oest, el sud o l'est. Mirar d'anomenar totes les raons que m'han dut a portar aquesta armilla de cuir. Els xiscles que venen de terra, i que m'estremeixen al final. Un crucifix de diamants a l'orella s'utilitza per ajudar a prevenir la por que ha deixat l'ànima al cotxe llogat d'algú. Dins dels seus pantalons creua els dits per netejar l'embolic en que s'ha reduït la vida de Juliette, àgil Campaneta.
 
I Romeo volia a Juliette.
 
I Juliette volia a Romeo?
 
Romeo Rodríguez quadrat d'espatlles,  maleeix Jesús tot fent  còrrer una pinta per la seva barba bruta. Ell està pensant en la seva solitària habitació. La pica, que amb el seu llit, acomiada una pudor. A continuació,  tot fa olor al seu perfum. Els ulls i la seva veu eren com una campana. Carrers fumejants. Els traficants de crack que somiaven amb una Uzi. Algú havia anotat:  T'aposto que jo podria arribar a aquesta llum amb el meu braç bo al meu darrere. I no diu poc. Joey Diaz, germà, dóna'm una altra bossa, que les  del centre comercial no són gaire bones. Aquests italians necessiten aprendre una lliçó bona d'ensenyar. El policia que va morir a Harlem, creus que hagués aconseguit res advertint-me. Jo estava ballant quan el seu cervell  va acabar al carrer.
 
I tenia Romeo Juliette?
 
I Juliette tenia el seu Romeo...
 
Prendré Manhattan en una bossa d'escombraries amb un escrit que diu:"És difícil donar una merda en aquests dies". L'enfonsament de Manhattan, com una roca, al riu Hudson. Després del xoc
va escriure un llibre sobre el tema, i van dir que era com l'antiga Roma . 

Lou Reed ho diu a la seva manera, jo, només he trobat aquesta...

aniversari

Falta poc per fer-ne 43. Aquesta tarda he rebut el millor regal que podia rebre per continuar agafat a la vida amb fermesa.Res més que la veritat. Crua, molt crua, però la veritat. Sense ella, no era capaç de saber trobar el camí. I el camí era la resposta. Dolgut, però alliberat. Per fí... podré celebrar el meu aniversari.

Dificil d'explicar...ara que ningú em llegeix

Inversament proporcional...
.
.
.
Haig de lliurar-me de tota aquesta rancúnia. Si, tinc rancúnia... no em sento bé. Estic traïnt totes aquelles idees i bones intencions que he mirat d'escriure aquí. Romanços... ja no puc disfressar més d'asertivitat fustrada totes les meves bones intencions. Darrerament he descobert que sóc més idiota i mala persona del que creia. Trist.
Molt trist és confirmar que encara ho puc ser més. Tinc molta por del que veig que puc sentir. Del que sento que puc dir. I la veritat, estic perdent la por a dir-les. Algunes , bones. Avui he parlat amb tota franquesa amb una bona amiga. La veritat. Cony, només la veritat. Què fàcil. Algunes dolentes. Avui he dit que si tal persona es tira per un balcó que miri d'apuntar bé. No sigui que s'hagi de tornar a tirar. Trist dir-me això. Però és lo que hi ha. De res serveix amagar-ho, disfressar-ho o callar-ho.
Per tant, de moment, la meva manera de dir les coses empetiteix per donar sortida a una de més directa. Grollera?, desagradable?. Mireu si llegiu és per que us interesa, la vida serà taronja, però la relació que aquesta té amb la cruesa que descriu és inversament proporcional.

temible...

M'asec a la vorera de ciment. La motxilla és als peus. Em deslligo els cordons de les vambes. Els mitjons no em faran falta. Fets una bola els deixo al costat de tot el que porto. Em cordo els peus de gat amb parsimònia. Lligar-me els cordons i encabir-hi els peus em porta una estona. La desuadora, plegada, damunt de la petita motxilla d'on ha sortit tot. Hi guardo les claus, la cartera, el telèfon...
La bossa em penja de la cintura. Faig el nus al cordino que l'aguantarà a la cintura. Hi poso les mans per emblanquinar-les amb tota la tendresa de que sóc capaç. Acarono el seu fons. Em frego els artells visualitzant la línia a seguir.
Les mans seran vermelles, els peus on pugui. Acarono la primera presa. Mesuro les seves dimensions tot aclucant els ulls... Vinclo el cos amb el braç excés. El moviment és una extensió al límit de la geometria del meu cos. La presa és estreta i només accepta agafar-la en pinça. Moc els peus amb precisió. Baixant tot el que puc el meu centre de gravetat miro d'equilibrar-me... caic.
Ho torno a provar. Aquest cop estiro la cama fent pressió per mantenir la delicada posició. M'aguanto amb una sola ma. Deixo caure el cos per què el braç treballi extés. El següent moviment torna a ser una altre extensió extremadament llarga i mantinguda. Els meus dits, encarcarats, aguanten el pas. Miro d'ajuntar peus i tornat a canviar l'orientació del cos. Només es tracta de fer complir la segona llei de Newton..., però al meu favor.
Sembla que funciona. Modifico els dits, ara en trec un, ara en poso un altre. La meva ma esquerra, per fi, queda lliure. Abastar el següent pas em sembla massa exigent... caic. Torno a començar. Abans, mentalment visualitzo tots els moviment altre cop. Ja estic altre cop on era... la ma cedeix. Torno a estar amb el cul a terra. Refaig la seqüència. Aquest cop miro d'abaixar més el meu centre de gravetat. Em passo... al tercer pas torno a notar la fredor del terra.
Descanso uns minuts. Estiro els braços. Les falanges em fan mal. Els avantbraços em bullen. La pell dels dits comença a fer-me massa mal. El dit petit de la ma dreta ha perdut la sensibilitat. Un formigueig recorre tota l'extremitat fins el colze. M'ho miro altre cop. Estic sol. Ningú m'emprenya o em distreu. Torno a acaronar els fons de la bossa de magnesi. Escampo la pols blanca de carbonat entre els meus adolorits artells.
M'hi torno a posar. La seqüència sur fluida fins els darrer pas directament a plafó. La ma esquerra mira de bloquejar massa oberta la meva precària situació. Aguanta... allibero la ma dreta i miro de trobar altre cop la més ínfima rugositat. El plafó m'escup. Ajagut al terra veig que ja ho tinc. Però les meves forces encara no son suficients. Al meu darrera sento una veu. És l'Agustí que ve a fer una cervesa. Tinc la travessa mig enllestida,... però encar estic tendre per assumir la continuació. Plego... , per avui ja en tinc prou. Desfer-me els cordons és un suplici. Avui la cervesa l'haurè de subjectar amb les dues mans. Amb prou feines puc tancar la ma esquerra. La dreta encara respon, o a mi m'ho sembla. Crec haver trobat un adversari a la mida de les meves motivacions... un adversari temible...

Quantic love...

Sembla que tot el meu món s'esfondri. La gent que tinc al meu voltalt se'n va, s'allunya, es queda sense feina, o té moltes coses a fer... La sensació d'estar davant del mur d'una banquissa polar en mig d'un desglaç. De fet tot sembla començar amb un infortunat cop de pedra, la mort d'un company i tot plegat , mica en mica, començà a caure. Els primers troços èren petits. Les senyals èren difoses i massa separades. Però hi èren...
La vida en color taronja té aquestes coses. Les flors es marceixen esclafades sota un bloc de glaç que les aixafa. Mica en mica, en aquest costat de món tot sembla estar predestinat a l'extinció. Parelles que més que trencar-se , s'esmicolen. I jo allà fent d'espectador, fins que em va tocar a mi... La sensació de que les teves espectatives de futur s'escolen entre els teus dits . Com si d'aigua es tractés. Aigua que ni pots retenir , ni veure't del tot, donc s'evapora. Mires de fer tot el que saps i pots, però no n'hi ha prou...
Mentrestant en una altra part del planeta les coses floreixen. Les parelles es formen. Tenen fills. Per tant, l'esperança de que no tot està perdut també hi és. L'amor colapsa la seva funció d'ona de manera gens predictible. Els valor própis de la matriu d'esdevaniments apunten cap a llocs insospitats. L'operador de la matriu vomita coses fins ara inpeensables. Les probabilitats desapareixen en un lloc i es magnifiquen en un altre. Qualsevol previsió és fa del tot impossible. Per molt que tinguis una certessa , saps amb angúnia que cap certessa és més vàlida que la que et diu que  res és vàlid... tret de que l'amor té aquestes coses. Ara tinc al cap la imatge d'un amor quantic, com diuen por ahí: Quantic Love...

Uns i zeros...

Avui m'he trobat la mare d'un dels meus soldats tot fent la compra al súper. La conversa ha anat sobre una trobada que vam tenir a la porta de l'escola. Es disculpava per haver-me tocat quan ens saludavem. Res d'especial..., però ha afegit un em sap greu haver-ho fet. Indicant-me com apreciaven, ela i el seu fill, el meu tracte l'any passat. M'ha fet notar que el seu fill em veia tristot. Que notava que em passava alguna cosa. Amb confiança, li he fet cinc cèntims de l'aigua que corria pel riu. Fins aquí la cosa no ha passat de confidència entre persones. Adults com sóm li he fet veure que no calia fer-ne cap safareig. El seu asentiment, i el posat posterior m'han fet entendre que no calia patir.
No és el primer indicador de com els meus soldats copsen el que fem..., també el que faig. La cara i el cos emeten. I jo dec emetre en estèreo malgrat a dins de classe em transformo en un presentador de telediari de cadena sensacionalista. M'oblido de les penes i enfoco el temari com si d'una notícia d'última hora es tractés. La cara, els ulls, el meu somriure, emeten cadenes de bits emocionals. El seu cor,  processa la llarga cadena separant de manera subconscient, el missatge dins del missatge. Somriure o no, emocionalment, és una cadena d'uns i zeros...

28 Haruns i un mar massa ple d'històries...

Tinc una imatge al cap, la d'un quadre. Quadre pintat sobre el cartró que abans protegia moble. Moble que ara és buit del que tenia i ple d'altres coses. Coses que havien d'ajudar a que l'amor fertilitzes, però sota aquell cel ingrat ningú va sentir caure cap gota de pluja sobre el seu cap.
I el quadre reflexa això mateix. Un cel carregat de núvols. Uns camps que esperen la pluja, però no plourà. Cap pluja fara crèixer l'herba en aquell quadre. Els núvols són pasatgers. Com els meus soldats... Jo només els entreno. Malhauradament no hi serè per veure com acompleixen el seu objectiu, doncs el destí, romandrà incert fins que no es decideixi. Fa un parell de dies, algunes d'aquestes històries que porten els meus Haruns em va deixar tocat. Com si d'una onada es tractés em va deixar la barca plena d'aigua.
Vaig trigar molta estona a comprendre com de complicat és tot. De fet porto anys mirrant d'entendr-ho. En el fons miro d'ensenyar allò que vull aprendre. Cosa que no em deixa d'entristir. Trigarem tota una vida a entendre que és del cel d'on ve tot i que indefectiblement acabarà a la terra?. Recordar tot el que he viscut i tot el que els hi queda per viure als meus soldats fa que em senti aclaparat, doncs tinc 28 Haruns i un mar massa ple d'històries...

Però només es pot muntar una vegada...

No té instruccions, i si les trobes més et val no seguir-les. La seva complexitat és tan variable com disperses són les seves peces... N'hi ha tantes que no hi ha taula ni habitació que les pugui encabir. La primera imatge que tinc mai no és la veritablement final. Però està allà. El veus venir com un misil i al moment saps que no tindràs cap oportunitat de fugir-ne. Solca els mars més tempestuosos. Creua les valls més profundes. De res no val tancar-li les portes , o fer-te l'orni. Les seves peces van apareixent per tot arreu. Les vas trobant arreu on menys t'imagines. A cops la paciència et pot guiar, a cops és el dolor qui t'aconsella. Hi haurà estones que ajuntis peces frenèticament. Sembla que tot encaixa, però al cap d'una estona voldries desdir-te del que has aconseguit. Difícil de creure, no?...
Passen els dies i els bocins més impensables prenen una forma reconexible. T'excites pensant fins on pots arribar. Les coses semblen millorar. Tens un complicadíssim univers gestant-se al teu davant i tu que et sens manobre, paleta i arquitecte. La seguretat que adquireixes et fa treure pit. Et fa somriure.. tot i que et tremolin les cames cada cop que ets a prop. Fins que un cop està muntat descobreixes que ja no podràs desfer el camí. Que han desaparegut totes les unions. Que tens una sola cosa. Una sola peça. Que s'esmicolarà a la que provis de desmuntar-ho...No en saps el destí, només que ha acomplert el seu objectiu...
És l'amor, meravellós..., però només es pot muntar una vegada

L'única victòria sobre l'amor és la fugida...

Allò que mou el mon..., la gravetat, és una força d'atracció. Allò que manté units molts àtoms, l'enllaç, es basa en compartir. En el fons, la major part dels estels, acabaran els seus dies engolint tot allò que hi ha al seu voltant. Com si diguessim, l'amor, es manifesta en infinites variants d'una mateixa manera d'entendre l'univers. D'alguna manera extranya tot està dissenyat per estar allà on està gràcies a un grapat de forces i fenòmens, que aclucant els ulls, em fan pensar en l'amor.
Ja pots creure que portes la lluna sota el braç. Ja pots sentir-te gran o petit, jove o vell... al final les forces, els fenòmens que provoquen et faran romandre prop de..., o girant al voltant de... I hauràs de ser conscient del que significa no voler estar sotmés a aquest manera de fer. Habitar aquest univers, si més no tot el que copso, veig, o se descriure, demana acceptar-ho. Pots sentir-te atrapat..., pots, però aleshores,només et quedarà una única opció, doncs: l'única victòria sobre l'amor és la fugida...

La rage de vivre...

Trenta dies de cadena perpetua. Un any d'amor condicional. Quatre setmanes i escaig per veure que torno a fer anys. Del desconcert a la tristesa. De la ràbia al desengany. Posar els peus a terra i tenir la certesa que acabaré amb alguna cosa mes que els genolls pelats. Buidar el cor de rampoines, la casa, el cap..., ventilar.
Recollir merda dels gats i tenir la pensada de fer un collaret. Donar sepultura al container a tot el que no vull, o no se que fer-ne. Sentir que ni a un nino se'l tracta aixi. Escoltar els grinyols del meu cor que no sap tot això gestionar. Conrear amor i veure com quan les espigues son altes crema el camp.  Caminar perdut, cap cot, atemorit.  Fer del terra que trepitjo tot el mon que puc contemplar. Finalment, decidir, que n'estic fart.
Alçar el ulls i trobar bonics els núvols envermellits de la tempesta. Girar la cara cap el vent de pluja i saber sentir-me acaronat. Oferir-li un somriure al tro, i abans, al llamp. Prémer amb for¢a els punys, desafiar a la pluja que em vol mullar. Trepitjar deixant un solc mes que una tra¢a. Torno a ser dalt del cavall...

El problema de les guardioles...

Diuen que el temps ho cura tot. Però el temps també marceix les flors... De flors n'hi ha cada any, però mentre hi son cal regar-les. Aquests anys m'he fet un fart de regalar, regar i conrear flors. Efímeres, de res no serveix aferrar-se a un grapat d'imatges. Que com flors seques guardem en el llibre dels records. L'altre imatge que tinc és la d'una guardiola. Recipient, a cops una mera llauna, a cops un porquet de terrissa. Però que en el fons, la seva finalitat es contenir diners. Oblidem-nos dels diners.. parlem del que mou el món, l'amor.
Seria molt raonable titllar de materialista aquesta visió. Però l'experiència em diu que pot ser raonable veure-ho així. Omplim la guardiola per, amb el temps, emprendre un projecte. Cal omplir la guardiola. El ritme tan se val. Depèn de com desitgem que es faci realitat aquest projecte. Però la finalitat, és el projecte. L'esperança, no els diners, és el que ens fa mobilitzar el que sigui per omplir-la. Per tant, l'esperança de portar a terme el projecte és allò que ens posa en el  camí.
Però tard, o d'hora, quan la guardiola sigui plena caldrà afrontar el projecte. Caldrà plantejar-se trobar una nova guardiola. Un nou projecte. Afrontar-ho pot ser terrible doncs demana implicar-se en un procés universal, créixer. Però així com cal  que neixin flors a cada instant, cal que omplim guardioles. Guardioles...Esperances... , tot plegat. L'amor em fa tenir esperança. L'esperança em farà trobar l'amor. No entenc una vida viscuda sense amor. L'amor com a finalitat és una manera complicada de veure la vida. La vida és com una guardiola que omplim d'amor. Aquest seria el sublim projecte. Quan l'amor no flueix, la guardiola no s'omple i s'allunya el projecte. Perdre l'esperança... Cal omplir les guardioles, cal tenir esperança, cal tenir projectes. Agosarat punt de vista, però aquest, és el problema de les guardioles...

una fulla...

Arribarà la tardor. La branca deixarà de rebre aliment. Si és forta, sobreviurà. Passarà l'hivern. Encaixarà el fred. Resistirà. Quan el taronja deixi pas a un blau intens i durador. Tornarà a rebre aliment. Tornarà a fer-se verda. Haurà perdut part del que tenia. Però resistir allò que semblava impossible, la coïssor de la neu, la farà més forta. El dolor de les gebrades. La solitud del temps fosc ,on el sol, més que sortir i pondre, sembla que només tregui el nas per l'horitzó...
Ploraré, i em tocarà plorar, per totes aquelles fulles que la branca va tenir. Per les abelles que les van voltar. Per la dolçor de la mel que fabricaven. Pel perfum d'aquelles boniques flors. Flors que ara l'oblit ha marcit. Però arribarà el dia on el sol guanyi a la lluna. On el dia es faci llarg. On els núvols facin tornar les meves llàgrimes al terra. Que del riu van anar al mar, i del mar, al cel altre cop. Tendre serà el meu somriure, doncs haure entès que tot plegat, només eres, una fulla...

Un bri de pau...

Com de diferent era el que havia enmagatzemat al meu cap. La realitat..., allò que t'atropella al girar la cantonada. Per que et comfies. Per que l'amor..., et fa sentir comfiança. La realitat..., allò que vas deixar enrere, i ara, ja no et fa sentir recança. L'escorpi que, en el fons, no canvia la seva manera de fer. La foscor que te fa sentir el vertígen, l'angunia haver posat el cap al pou. Aterroritzar-se amb el que amaga. Tot torna. La por, la mentida que s'amaga rere la foscor. La descomfiança, llavor tan petita que ni li dones importància. La descomfiança, que finalment et parasita i et mata. Però,... també hi ha la llum. El pot petit de la saviesa. La bellesa treballada amb paciència. Condensat de moltes coses recollides amb cura. Ratafia que els anys han fet excepcionalment bona. Les segones primaveres que et fan tenir esperança, quan les primeres, queden lluny, marcides. Vull crèixer. És important si vull ser feliç . Reconèixer les meves petjades quan tombo el cap i veig fins on he arribat. Allò que em fa avançar en comunió aamb els estels que són damunt del meu  cap aquesta nit. Un bri de pau...

La vida, a cops de volant...

Conduir..., conduir té per enemic la monotonia. Automatitzes les teves reaccions. Coneixes el camí... T'acomodes al que veus. Però no pares atenció als petits detalls. Aquells que fan que mica en mica perdis consciència de com t'has anat desviant de la ruta. Ja fa dies vaig quedar-me sol. Al voral de la carretera. No em vaig matar, però es van trencar moltes coses. No havia parat atenció, o tenia por de l'avaria, que en el fons, sabia que tenia. Quan les intuïcions es fan certesses cal mirar d'entendre què ha passat. Jo ho he intentat, però la por... , la por ho anorrea tot. Sortir del voral massa despresa té les seves conseqüències. Estàs fotut. Tens por i vols sortir d'allà. Allunyar-te...
Hi ha qui no sap conduir amb algú al seu costat. A cops pel que, sense parlar, fa l'altre. Nota com fluctua l'aprobació. Se sent responsable de les vides que governa tot agafant el volant. Pren consciència de com d'important s'ha fet en la vida dels altres. Altre cop, la por... decideix que no conduirà més.
Aquest petit detall, jo, el vaig passar per alt. Després de quatre anys conduint amb algú al costat, va arribar el moment de que ella, agafés el volant. Però en seguida va aparèixer la por. I em va dir: no vull conduir més... Pocs mesos més tard, va baixar del cotxe per sempre. Jo, ara, tinc por. Conduir sol és molt fotut quan el camí se't fa llarg. Em fa por recollir algú. Em fa por a un altre cotxe pujar. Només vull conduir per algú, i ser conduït. La vida és això, conduir..., millor si ho faig acompanyat. Acompanyar al que condueix per mi. Què trist és tot quan vas per la vida, a cops de volant...

Les engrunes, son records...

És veritat que el sol haurà de caure molts cops del cel, tot amagant-se rera l'horitzó. Refer, allò que s'ha esmicolat, sense perdre la raó. Però cada cop que el sol torni a fer un bot per abastar els núvols, un bot menys que haurà de fer. Miraré de no queixar-me de lo llarg que se'm faci el camí. Procuraré plorar quan calgui, si es que el motiu s'ho val. Caminaré de puntetes per la vora del forat que tinc, no sigui que s'esfondri tot.
Compartiré el pa que cada dia em dona l'experiència de viure. Continuaré alimentant al famolenc, per què a mi també m'ha omplert el pap quan res no he tingut per seguir. Acotxaré a aquell que pugui, i sàpiga, quan l'hora sigui fosca, al seu cor. M'enriquiré amb l'afecte dels que, complaguts, algun dia em van ajudar. Que l'amor sigui farina. El somriure, el llevat. La sal, de les llàgrimes, que aigua també tenen, encara que moltes n'hagi de vessar.
Que el taronja es faci blau. Però que recordi, que tard o d'hora, en taronja es tornarà el blau. He arribat aquí per què molts em van empènyer, quan no sabia tornar del blau. Tornaré a matinar. Amb el cel rogent cap el cim m'enfilarè. Allà on el cel, és blau. Però caldrà caminar de baixada, quan el torni a caure. Cada dia una muntanya. Cada dia un record. El pa que menjaré, m'omplirà la falda d'engrunes. Cada engruna alimenta. Em fa savi. M'enforteix el cor. Aprendré tan com pugui. Les engrunes, són records...