7/05/2007

Les meves mans

Tot el que em cap a les mans, tot el que diuen les meves mans, tot el que les meves mans no abasten.Alló que he fet , alló que no voldria haver fet, alló que hauria d'haver fet.Les nafres de les nouetes dels dits , les ratlles que solquen els palmells, les durícies d'escalar..
Altra cop les mans, com a recipient de vivències, que registren alló que em passa, parlen amb nerviosisme .Les tanco ,adolorides ,sense força ,penjat de la corda .Deixo que recobrin l'energia que han perdut lluitant amb un llarg difícil . Si aquesta és la resposta que cerco ,què complicada la pregunta...Resto els error d'apreciació comesos, sumo les meves esperances, i provo de multiplicar les meves energies. Podré dividir el problema en trocets que pugui assumir?.Torno a la realitat, el company que reté la corda, crida amb neguit . Sembla que la reunió no està per massa alegries, alguns dels claus s'han començat a moure. Maleïda la gravetat que ens xucla a tots dos cap al fons de la vall.
Aquest cop intentaré anar més ràpid, pensar depressa, deixar de banda possibles alternatives.Tinc que abastar l'altre reunió. Ordeno el material que hem triat per aquest llarg.El company m'ha suggerit abans de sortir que fora bo de portar falquetes a la bossa de magnesi. Ara els meus dits es retorcen entre elles dins de la bossa on ja no queda magnesi . Lentament la suor envaeix les meves mans, l'adrenalina omple tots els racons del meu cos. Ja no tinc por, ja he pres la decissió. Em preparo per la baralla , la primera òstia és la més important. És la que decideix qui porta la iniciativa de la lluita. Tinc els collons com un tigre, petits i arrapats al coll.
Crido al company: Apayuuuu!, em miro les mans, tibo d'elles...,el cos respón, ha començat la lluita un altre cop...
És una escalada, peró podria ser qualsevol problema que he hagut de resoldre. A voltes les mans ens poden semblar petites , peró podem abastar el que ens propossem..