Ni pàtria, ni senyor...

És trist , però és la sensació que tinc. Ja em va passar quan vaig anar a viure a Rubí. De fet els excessius canvis a Sant Cugat, ja m'havien fet sentir així abans de marxar. Parlant-ne amb el pare, vaig fer-li el símil amb el Pirineu, on tants anys havíem passat les vacances. Fèiem tres-mils , i cada dia plantàvem la tenda a una vall diferent. Fèiem vida d'indi, i com els indis vam acabar a una reserva. Al poble havia passat el mateix , massa gent de fora, massa cotxes, massa pisos. Si, estic d'acord que el poble té millor aspecte, que no es pot anar contra el progrés, però ja mai més tornarà a ser el mateix. Un mail d'un company d'escola , m'ho ha recordat. De fet ,vaig marxar com un exiliat econòmic ,amb la noia que volia compartir projecte de vida. No podíem pagar un habitatge al meu poble. Fa encara no un any, vaig tornar , sol, es clar. La veritat, no puc queixar-me de la meva situació, hi ha gent que està molt pitjor. Però , que voleu que us digui, tinc l'amarga sensació de no pertànyer a enlloc, i al no tenir senyor, bé senyora, se'm fa difícil sentir-me les arrels.
Avui ,a l'andana de l'estació, com no , esperant un tren que no ve mai, he conegut a dos vellets. Una parella que anava a Dublín, al metge m'han dit. Tot ha començat per que els hi he cedit el meu seient al banc . Eren encantadors , hem parlat de Catalunya , del gaèl·lic, de la brigada Lincoln, de Franco,de respecte, de drets, del rugby, del futbol, del Barça, ...de la vida en definitiva. M'han dit que d'un bon principi s'han pensat que era d'aquí, que el meu aspecte els ho ha fet pensar. Al aixecar-me , i fer-los seure ,ja han començat a dubtar-ne. Els ha fet decidir , com no ,el meu accent. No vull enganyar a ningú, xerro bastant més fluidament, els d'aquí m'ho diuen, però no es poden fer miracles en un mes....Tot i així estic content d'haver mantingut una conversa fluida amb dos vellets durant més de tres quarts d'hora.
El cap de setmana vull anar a Leighlinbridge, poble on va néixer en John Tyndall . És curiós, aquest estiu volia anar a fer el Cerví, i aquí a prop va néixer un dels que primers li va posar un peu al cim. També era físic. La vida té aquestes coses, hi ha cops que quan més perdut estàs, més et sorprèn on t'ha portat..., Per tant el dissabte, o el diumenge, seguint el riu, sol o acompanyat, provaré de recuperar allò que fa temps que no trobo, les arrels. Les muntanyes , sempre les muntanyes, em poden donar una pista .De senyora..., ja en parlarem un altre dia. Que no em passi com el pagès aquell ,que amb tanta impaciència per veure créixer les cebes que havia plantat, es lleva un dia de matinada i les va collir verdes. Aquestes coses no volen presses, massa que hi he deixat provant d'aprendre-ho...

El hombre tranquilo , o tranquilo , hoommbre, tranquilooo...