Todo lo que tengo traigo...

Mai està de més dir-ho. He provat de fer-ho lo millor que sé. Negociar, parlar , esbrinar, entendre, pactar , fer-me'n càrrec. Assumir les responsabilitats , amb totes les seves conseqüències, fins ara moltes i complicades. No perdre la calma, provar de ser el més assertiu possible .Mai perdre l'esperança , tornar-ho a provar sempre que sigui possible. Amoïnar-me pel que jo puc solucionar.
Probablement ,molts , i molt propers ,creguin que ja em feia falta. Ja sigui com en una cordada, o com a un tutor. Encara que en aquest cas ,hauria de dir pare. No tenia massa experiència en aquest cas, però com sempre ,he provat de fer-ho lo millor que sé. I sé , que no sempre tot pot anar com havia previst. Sempre tinc l'esperança de que així sigui.
Avui , l'italià petitonet, ha rebut una lliçó que trigarà a oblidar. Fa dies la seva jaqueta va volar, amb el mòbil i un caríssim emepetrés del seu germà. Descregut com és, va renegar, i va dir que tan de bo..., bé tan se val , ja us ho podeu imaginar. El fet és que avui , després de més d'una setmana, algú l'ha trucat i li ha tornat tot. Jo, tonto de mi, li havia deixat el meu segon emepetrés, per que s'entretingués . Agraït me l'ha tornat , i m'ha explicat el fet. Ha reconegut que a partir d'ara començarà a creure en les persones. En el déu que totes les persones tenim a dins, ha afegit la cristiana, que era allà. El noi li ha donat la raó.
El déu de les petites coses he recordat. He pensat en la meva canalla. He recordat el sopar sorpresa que em van fer el divendres. Enredant-me , com a un xino, em van acabar portant a un restaurant. Hem van fer bufar les espelmes d'un pastís, i per primer cop, no vaig demanar cap desig. Ja el tenia allà al meu voltant. Alló que dones , és allò que la vida et torna. Tu planta ,que alguna cosa recolliràs . Feia més d'una setmana que ho portaven fent de sota ma. Tots sols. Els hi vaig dir que ara entenia per que se'm posava la pell de gallina cada cop que sentia el You'll never walk alone .Aquest càntic dels seguidors de Liverpool, retrata molt bé el sentiment que tinc, vaig pensar. Vosaltres onze m'heu fet entendre què vol dir pertànyer a un equip. A partir d'ara, ja se , que mai més caminaré sol. I'll never walk alone. Heu fet realitat allò que diu la capçalera del blog, Soto's eleven in Eire.
Estic d'acord amb aquells que em diuen ,que en aquest viatge hi ha moltes més coses que paisatges que canvien. Per que posar-se en moviment ,ja és una forma de canviar. Per que canviar , ja és una manera de moure's...Gràcies pel feedback i bon rotllo per tothom.

Els Soto's Eleven in Eire fent el vikingo en un barco: