2/08/2008

Deja vú…

Ni era el dia, ni el lloc. No sé que ha passat. L’autocar pujava per Gran de Gràcia, la canalla no estava especialment sorollosa. La Clàudia , no parava de posar-se dreta per parlar amb els dels darrera. La Francina no callava .Poca cosa més. Deuríem estar prop de Gal·la Placídia, quan un sentiment de tristor m’ha fet empassar saliva. Distret, de fet, tot lo que es pot distreure un en un autocar de patrulla amb dos grups d’ESO , mirava la gent que passava pel carrer.
Serà perquè anava com de tutor, quan no ho sóc. Serà perquè la Gràcia bohèmia m’ha recordat la meva ex. Serà perquè alguna cosa he vist, que com una traïdora imatge subliminal, m’ha fotut enlaire el tranquil dia que tenia. La veritat no ho sé. Enfeinat amb el meu particular guaret emocional, crec que he descuidat alguna cosa. Com ho podria dir. M’ha vingut al cap la imatge d’ella amb un altre. No és que m’importi gaire , per no dir res, la veritat. Suposo, que com tot ,algun dia m’hi trobaré . Darrerament n’he tingut massa de deja vú. Per sort , o per desgràcia, s’han fet realitat.
Mesos abans , ja vaig tenir la oportunitat de comprovar que passava si tornava a veure a la seva germana. I em vaig sentir be. Tranquil , serè i tot. Ara , sé que tard o d’hora, haurà de passar . I suposo que hauré tancat un cicle. No tot va ser tan dolent. Fins hi tot els fems més pudents serviran per adobar els camps on creixin les flors del demà. No espero res, i menys perfecte. Ja ho havia discutit molts cops amb ella. Mai trobes peixos a les aigües massa pures.
El que no acabo de controlar són aquests deja vú. Em deixen destarotat una bona estona . Per sort ,els meravellosos plans que tenia, també se’n han anat en orris. Solucions ràpides. He decidit anar al rocòdrom. He resetejat tot el que no compilava. Parlant amb els companys , forcant-me més del que fa temps hauria cregut possible. He arribat a casa sense cap idea. Una xerrada amb una amiga m’ha donat la direcció. La resta, ha anat sortint mica en mica. Les mans hem fan molt mal. Avui potser m’he excedit. Normalment escalo fins que rebento. El cansament no em deixa pensar massa. La son troba ràpidament el camí del meu coixí. I en breus moments m’adormo . Avui, abans de que això passés, he pogut donar-li forma a aquest neguits . Aquest cop els deja vu , no em faran perdre el son. Suposo...

7 comentaris:

Loli Jackson ha dit...

De dejà vu en tenim tots... Avui he somiat que per alguna extranya raó, tornava a estar amb el meu ex, i m'he aixecat de mala llet... A tu els teus et produeixen tristor, a mi, angúnia, perque al ser una decisió definitiva, després de molt rumiar-ho i aguantar moltes coses, m'estressa la idea de tornar enrera, i perdre el que tinc ara...

Tu procurà gaudir molt el que tens ara, evitant que els dejà vu t'afectin en excès (has de ser un simple espectador neutral), i lo altre vindrà rodat...

:********

Andreu ha dit...

Quan deixes la reunió i surts endavant els "dejà vu" els deixes passar...i et concentres el el següent pas, controles la respiració, suques la ma en la boseta de magnesi...

Salut

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

Crec que el millor després d'un Deja vú hauria de ser un Deja te (de hòsties) i tirar en davant..., i a eso voy.

ZAGASO ha dit...

m'ha agradat del "DEJA TE de..."

Brillant

Anònim ha dit...

A mi també em passa de tant en tant. Estàs bé, ets sents tranquil, creus que ho tens tot superat a la vida, i de sobte un dia sents una música, veus una pel·li, passes per un carrer... i se te'n va l'olla. Hòstia... és una melanconia que et menja... però només cal tenir paciència... i al final tot passa, sempre passa. No podem viure dels records.

L'índia de Klint.

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

Mira que repasso el cables, per si algun està fluix , però de tant en tant, algun salta, i mira sona el tristeza infinita del Manu Chao...

ZAGASO ha dit...

Amic melodramàtic!!!

Busca'm demà... Tinc un RAGALU per tu... I no se chupa!!!!