La decisió més intel•ligent…

El parte de la meteo no era per tirar coets. Què hi farem , el dissabte , només és un dia a la setmana. Com que teníem el compromís d’arribar d’hora, el target triat era fàcil. Sempre en principi. De fet ,el termòmetre del cotxe ja deia set graus al pàrquing . Res ens ha fet canviar d’objectiu. Per tant , ens hem carregat la motxilla , i cap a peu de via. Uns tres quarts d’hora, o més? , més tard , hem desfet les motxilles. Feia molt fred. Ara que ho recordo , massa.

Després de decidir qui començava , ha arrencat l’Enric. Vint i cinc metres de tercer i ni un sol seguro. L’Andreu i jo hem pujat al cap d’uns instants a la primera reunió. L’Enric ha sortit a fer el segon llarg. Normalment, és un tio meticulós, avui amb el fred , i els vells burils, encara més. Per treure ferro , i animar-lo , l’Andreu i jo fèiem conya. Què com va?, i ell que contesta: Recordes , Abrazao a un polo?, si, dic jo, pos això és la segona part.

Finalment ha muntat reunió. Massa precària pel meu gust, però és lo que hi ha. Hem pujat nosaltres dos, separats per uns metres per facilitar-li a l’Enric l’assegurament. Al cap de tres o quatre metres ja no em notava els dits. Ho he passat fatal, l’Andreu , otro tanto. Un cop a la reunió tots tres ,em discutit la conveniència, o no de continuar. Al final , hem decidit que continuàvem . Ens hem canviat les puntes de les cordes, i he sortit jo de primer. Total , sóc l’únic que no sóc pare de família... . Flanquejet tonto a part, ja notava els dits altre cop. He pogut passar la corda per un vell buril, per alegrar a la tropa anava fent el burro. Ells ,a la reunió, no les tenien totes. No m’han volgut fer ni una foto.. . Al cap d’uns metres he passat la corda per una altre buril. Aquest cop massa vell com per fer floritures, i no diguem , caure. He sortit del buril , i quan el tenia als peus ...No les tinc totes, no em torno ha notar els dits . No hi ha una punyetera presa de mans. No noto res. No puc caure. Si volo peta el buril segur. Si peta , la reunió tampoc està per massa alegries. Merda Berni, que fem, he pensat. Tranquil , desfés el pas , lentament , duocement, doucement....Bua, nois les coses estan així...Els hi he explicat l’estat de l’asunto...

M’han fet arribar material per abandonar . Des de la reunió seguien les meves maniobres en tensió. En aquest moments un error acostuma a ser fatal. Un cop a la reunió, he proposat despenjar-los fins a peu d’aresta. La reunió no està per massa alegries, per tant amb un que rapeli ja n’hi ha prou. Com que jo ja tenia els dos caps de corda, els he despenjat. Primer l’Enric, després l’Andreu. Ara em toca a mí, he començat a preparar-ho tot. Quins burils trio, dels sis, quatre estan fatal. Al final n’he triat dos , i l’altre peca ha estat un espit. Amb un cordino que m’ha donat l’Andreu he muntat el xiringuito. Quan m’he penjat de la corda no les tenia totes. M’han vingut al cap un munt d’històries de ràpels que s’arranquen a mig baixar. Tranqui nen, tranqui, avui tornes a casa, no passa res... La corda s’ha anat escolant lentament pel rapel·lador, em feia massa por penjar-me. Fins que no he estat al peu de l’aresta, no he pogut respirar tranquil .

Ara em sap greu, estic assegut al sofà , i penso que podria haver fet més . Em remoc al meu seient, i em fa mal tot el cos. Tinc les mans encarcarades, massa tensió . Per aquest motiu, pot ser, que hagi pres la decisió més intel·ligent . La que m’ha permès tornar a casa . A vegades , prendre una decisió costa molt . Aquesta vegada ho he tingut clar, com diu un bon amic...soldado cobarde vale pa’ dos guerras. I aquí estic...