Al mig de la carretera…

Hi ha coses que costen decidir-les, algunes a més ,demanen una especial voluntat arribat el moment .Dubtar, segons es miri, és la base del progrés . Sense arribar als extrems de ser un cagadubtes, plantejar-me les coses que faig , trobo que és útil. Probablement, si una persona que vaig conèixer, llegís això la faria pensar. De fet ,parlo d’ella en passat ,doncs els seus constants dubtes van portar-me a l’estat de llibertat i d’incertesa del que ara gaudeixo. La pèrdua inicial ha anat tornant-se un guany . Ves per on, el dubte m’ha portat sota aquest altre cel .La Terra ha anat girant torcant l’esbiaixada perspectiva que m’havia donat el desamor .Com a la cançó, allò que semblava que em doldria per sempre s’esvaeix . Jo, que amb el farcellet a coll , vaig refer un dels camins més difícils per aquells que ho han tingut tot, el de casa els pares. Amb l’orgull ,com a succedani del paper de vàter, una patata per cor i menys brillo que una mòmia inca . Vaig tornar vençut, però no derrotat . Reorganitzar els neguits, controlar les fuites de les canonades que no paraven de portar aigua als meus ulls . Amb decisió, no amb la fermesa que havia hauria desitjat, però a fi de comptes ja havia fet el pas.

Massa temps a l’altre costat de la carretera, veient la vida passar. Amb compte, vaig començar a creuar-la . Els records , com camions que venen a tota velocitat, van assetjar-me. L’aire que desplacen en passar em feia trontollar . En aquella voreta on m’havia quedat, només hi faltava el ramet de flors de plàstic. Aquí va morir un que ...,no val la pena. La rancúnia només pesa a les butxaques dels que la guarden . I jo ,viatjo lleuger d’equipatge . Sempre porto un somriure a la faixa per quan la vida fa pujada . Ara , al mig de la carretera, entre els records que venen en una direcció i la incertesa que ve en l’altre, miro les coses passar .Algunes , ja he descobert que només passen un cop, per tant cal estar molt atent. D’altres , com els autocars de línia, passen de tant en tant. Si ja ho saps no et fot tant . Alguns records , són com autocars de línea, depenent del xergai pel que es mouen ja saps el què .

A lo que anàvem , acabar de creuar és el que toca. Ja tinc ganes de trepitjar el descampat de l’altre costat . És lo que té creuar aquest tipus de carreteres, no pots recular i segons com t’atropellen camions plens de records, autocars carregat de melangia que ressegueixen els teus xergais a tota pastilla. És lo que té estar al mig de la carretera...

(Segons com alguns discs de Jorge Drexler , són més eficients que segons quins psicòlegs,..., gràcies Jorge i gràcies Ignasi, la de coses que amaguen els vels semitransparents del desencant...)