Amb la sensació d'haver-me deixat alguna cosa a la tremuja, miro de recollir els quatre encenalls que l'altre dia em vaig deixar pel terra. No per veure-ho tot més endreçat, pot ser que per mirar de fer-ne alguna cosa . I ja em direu que en puc fer d'uns encenalls, però es que així va ser com vaig fixar-me altre cop en el xergais. Aquest cop van ser els dels meus artells. Profunds , erràtics, com si la vida fos com l'aigua , que escolant-se entre les meves mans, genera aquestes estranyes geometries. Segons com em sento com el caire de la porta a la que acabo de passar la garlopa. La vida és com una garlopa, algunes coses que ens passen són com una garlopa. Algunes persones són com garlopes. El seu pas ens ajusta , ens poleix , fa encabir-nos millor, encaixar , que diria un amic meu . A cops penso que els xergais que recorren les meves mans , palmells, artells, són marques de com he anat encaixant la vida. Recollir els encenalls fora com reconèixer-ho .Dels plecs de la meva pell, xergais de baixa intensitat ,els que hi ha entre els ulls . A cops ens informen de com ens hem pres la vida , que és el que hem viscut. De la mateixa manera que una sonda espacial cerca xergais en un planeta, per trobar-ne restes d'aigua. Els nostres xergais, els de la pell , ens parlen de com hem viscut. La tendresa del gest, les rialles mig esquinçades, o les moixaines, ens ompliran la pell de xergais. Xergais que tindran el seu reflex en l'ànima, però d'aquests ja en vam parlar ara fa uns dies...
Encara , que com sempre es diu segones parts mai van ser tan bones, sensació que no m'abandona al escriure això, crec haver trobat el camí de la pau . De xergais no en deixaré de tenir , així doncs més em valdrà aprendre'n la seva geografia..., geògraf del meus xergais, ...sona bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada