A climbing movie...

Ja feia dies que ho parlàvem, però només era això, un parlar-ne. La cosa romania de manera borrosa en els nostres caps, reomplint la tremuja de les nostres il·lusions escaladores. Finalment la idea va sobreeixir, com l’escuma pel caire d’una canya de cervesa mal tirada .La setmana Santa ens la passariem escalant i escalant fins acavar a falles.L’EnricGran i jo, principalment .Era divendres, a l’escola es plegava al migdia .Al meu cap, començava aquesta història. Dormir a Reus avui mateix ,a casa d’un colega , rollo refugi . Improvisat , si, però genial. Compartir taula , menjar, beure i conversa. Llevar-nos d’hora , i anar a escalar a Margalef. Després continuar, cap a Horta de Sant Joan, a escalar a les Moles del Don. I anar més avall, fins a Terol. Retrobar en Manolo el tormenta, la Mari, la seva dona i en Jóse i en Manolillo , els seus dos fills. Escalar als volts del seu refugi, salvatge. Fer de Labordeta escalador. De Clint Eastwood terolenc per les desertes terres del sud d’Aragó . Flipar amb la roca, els colors i el terreny. Tot plegat meravellós. Marxar d’allà amb el més preuat tresor del Crespol, la infinita hospitalitat d’en Manolo i la Mari .Conduir fins a Benicarló , a Falles. Trobar allà al nostre folleret escalaor, monstruo fallero, amfitrió i patrici d’eixes contrades. Morir de tanta festa, pertardà, mascletà , despertà, atracà de minjà i com no una siestà. En benicarlando tot acava en à. Total que tot plegat com en una película, rotllo Telma i Louise, que al final en comptes d’acavar a Las Vegas , mor a Benicarló en Falles. Me pido Telmaaaa, ho sento Enric, t’ha tocat Louise...Res , que aquí us deixo la pel·lícula. Recordeu apagar els mòbils, no feu sorollets amb les crispetes i que disfruteu...