Entre oblidar i deixar de recordar…

No es tracta ben bé d’una dicotomia . Tampoc sabria dir si el que vull dir té massa sentit. Hi ha dies que donar forma al que sento em costa. Hi ha dies, que posar paraules al que passa, és més complicat del que creia possible. A voltes trobar un camí per les emocions és com trobar el rastre de preses quan escalo. Reconec emocions , de la mateixa manera que a cops trobo pedres brutes de magnesi . Emocions conegudes, que com pedretes que em mostren el camí ,m’ajuden a fer sortir allò que vull dir. De tan en tan m’aturo a reflexionar , com si fes reunió. Recupero la corda . Recullo el material .Reordeno les meves emocions. Aquesta aquí , aquesta allà, no , tu una mica més enrere . Se’m fa difícil .
De sobte , com si la vida fos una carretera plena de revolts ,apareix un refotut mal record . Apareix d’una revolada, trepitjant la línea que separa els dos carrils, acostant-se perillosament . M’aferro al volant, és quan sento que em fa fora de la carretera, com si d’un camió és tractés. Aleshores em plantejo si és millor oblidar segons què, o bé deixar de recordar-ho. Encara que el sentit comú em diu que no es més que un record desendreçat. Un record ,que com un mitjó desaparellat , malda per trobar la pau en companyia de la seva parella al fons d’un calaix. De manera aleatòria te’l trobes al teu davant i vas canviant-lo de lloc . Adeqües el seu lloc a l’estat d’ànim de cada moment . Al final t’afartes de veure’l i l’amagues en un calaix amb totes les altres coses què no saps ben bé què fer-ne.
Un amic m’aconsellà un dia de fer-ho així. El problema és que les emocions no són com els mitjons. Encara que se’ls hi pot donar la volta, que acostumen a anar en parella i que s’adapten més o menys al peu com al nostre cor. No són ben bé el mateix. Per això reordenar emocions, records , o mitjons ,és una cosa que vaig fent de tan en tan.
De tota manera hi ha records, que com la pluja ,voldríem deixar a l’altre costat de la finestra . Tot i que la por a la incertesa és com la por a la foscor. Hi ha vegades que cal fer-se el valent, alguna cosa hi ha a l’altre costat . Tan a la foscor ,com quan t’enlluernes , cal aclucar els ulls , adaptar-los a la nova situació . Coses que creus d’una manera , en resulten ser d’una altre. Coses que creies segures , deixen de ser-ho. Per tan entre oblidar , o deixar de recordar, sembla que només hi ha matisos. Matisos que canvien amb la llum de cada dia nou. Tot i així, estic per deixar de recordar...