La que ja no hi és...

De tan en tan em passen coses, hi ha dies que més. Sovint no hi penso, però passen, i al cap d’una estona , o bé uns dies, me n’adono del què. Serè tonto, despistat , o innocentot. Quan hi penso em veig com l’inspector Closseau a La Pantera Rosa . Totdeu li pren el pèl , i ell que es creu més llest , guapo i intel·ligent, no s’empana de res. Pos lo mateix, vamos. A la feina sobretot, però l’afer d’avui seria un altre .Ara feia dies que piratejava un güifi obert . De fet era alegal , però útil de collons . Pujar al terrat a les hores que em moc pels mons de deu era fotut. Així que vaig agrair de tot cor pillar senyal des de casa. Algun cop , dalt del terrat he pogut fer algun que altre post directament amb la màquina damunt de les teules. Romàntic, melangiós , copsant les aromes del veïnat. Les llums de la ciutat m’han fet de musa. Era estiu , però .Ara, a l’hivern , la cosa és complica. Hi ha hagut dies que hauria preferit estar a la cara nord de l’Annapurna. O prepares el tema dins de casa, i tens sort a pillar tema ràpid, o bé et quedes pajarito al cap de poc. I ni windstopper multilayer grijander NorthFace ni hòsties. Mecaginlaputa ,algun dia semblava allò la refotuda Antartida . Només faltaven el pingüinos , la orca assassina i uns ossets polars patrullant pel meu voltant .
Tenir comunicacions a dalt del Solvay facilita les llargues estones de solitud . Fins hi tot puc treballar a casa..., des que la meva benefactora ha desaparegut el tema està fotut. Una opció , ja desestimada, era piratejar el senyal d’un locutori de xinesos que capto no massa feblement. Ginya un güebo, doncs un dia, encara puc acabar com a Golpe en la pequeña China . Ja se sap que majoritàriament les pelis de xinos acaben a hòsties, i jo que no tinc cap retirada possible des del Solvay, seria fàcil de trobar.
Per tant , en honor a la Inés, nom de la meva benefactora, o de la seva xarxa, va aquest post. Per les innolvidables estones, pels inesborrables records, per totes les vagdes que he pogut postejar sense imitar a l’Amundsen. No sé quina cara fas. Si que sé lo cara que he estat jo. Gràcies per aquestes estones , Inés. Per la que ja no hi és..., (sembla que el tema amb les dones no millora, ni virtual, ni de cap altre manera. Guaretejem ,doncs que fa pujada i vol ploure.