Després d’una cosa en ve una altre...

(Inicialment hauria d'haver aparegut publicat al bloc d'escalada, però he trobat que era millor veure-ho sota la llum del color taronja...)

La setmana havia estat dura per tots dos . Jo per la meva part no havia pogut anar ni un dia al rocòdrom. Sort que el dia abans encara havia pogut esmolar les ungles . Una improvisada sessió de rocòdrom, lleugereta , però agradable. La meva companya de corda va ser la inefable mini-Alcázar ( Carlota ), escaladora novella . En molts sentits la classe va ser més teòrica que pràctica . De fet era el primer cop que assegurava a algú. Va superar la lliçó amb nota . Pel que fa al panorama escalatori del cap de setmana, les coses pintaven bastos. A darrera hora de la nit havia lligat caps amb l’Andreu, l’endemà aniriem a la regió d’agulles.

Fa molts dies vam fer La Bitlla ,i ja ens vam mirar La Bola de la Partió. Ara fa pocs dies vam fer La Prenyada, i ja vaig poder comprovar com anava l’Andreu per l’artificial. Així doncs , tenint dues de les coses que ens podrien fer més falta , il·lusió i tècnica, vaig decidir provar d’enfilar-nos-hi .Ja al cotxe ,un cop m’havia recollit , li vaig fer saber les meves intencions. Amb un somriure burleta em va dir que ja s’ho imaginava. Per tant ,bar, entrepà de truita, cervesseta , talladet i cap a La Bola .

Pel camí xerrem poc, l’entrepà i l’incertesa meteorològica , ens capfiquen una mica. Una densa boira cobreix la muntanya , tot roman com adormit .Ja al peu de via , fent el material ,sembla que la cosa s’aclareix . Les boires escampen mica en mica. La de la muntanya enduta pel vent i el sol . La nostra se l’emporta el torrent d’adrenalina que ja fa estona que omple les nostre tremuges. Som-hi doncs em dic.

Deixo enrere la seguretat del collet, busco alguna assegurança per l’aresta , la primera està a uns deu metres del terra. Aquesta serà la tònica del tema tot el llarg. Mica en mica l’Andreu es va fen petitet . La corda em comença a pesar , li ho dic a l’Andreu . Ell m’assegura que tinc un parell de metres de corda fluixa. El problema és que els vora quaranta-cinc metres de llarg , i les quatre coses que he trobat no fan massa corbes . Per tant és el pes de la corda el que començo a notar. A cinc o sis metres de la reunió algú s’ha endut la plaqueta de l’únic parabolt de l’aresta. Soluciono el problema fent un nus de ballestrinque en l’espàrrec que encara surt de la roca. No és una meravella , però em valdrà per fer el darrer pas compromès amb una mica menys d’incertesa. Abasto la reunió i l’Andreu es veu petiiiit. Pensant-hi una mica me n’adono de que he passat la corda per una assegurança cada nou metres de promig. És com si al rocòdrom només m’assegurés a la cadena del ràppel . Massa . Com per pensar-ho una estona . Deixo de capficar-me i crido reunió.

Ara l’Andreu es va fent gran, mica en mica , fins recuperant la seva mida normal . Amb tot el que això significa .Al cap d’uns minuts torna ha estar al meu costat . Ha pujat amb facilitat , alegrement bromegem a la reunió,...ai qui fos mellao .

Preparo el material, el llarg següent supera el desplom format per l’immens roc que dona nom a l’agulla. Està molt ben assegurat, tots són parabolts .Em penjo dels estreps , poso el fifi, m’alço, passo la corda pel següent parabolt, em torno a penjar els estreps, faig la cigonya, poso el fifi, m’alço , i així fins que la roca deixa d’escopir-me. Surto en lliure i abasto la reunió. Ja està, ja som dalt penso .Ara li toca a l’Andreu . Comença massa valent, només usa un estrep. La gravetat, l’excés d’esforç, i el seu bon seny , el fan recapacitar . Acaba el llarg millor del que l’ha començat . Un cop amb mi, el felicito. Ja està nen , les coses es fan en seqüències lògiques, així ,com sempre ,després una cosa en ve una altre... ,i veig ,que en va prenent bona nota. Al rappel fa de Rebuffat, si no mireu quin estilàs...