3/21/2008

La tendresa, i d’altres obrellaunes…

Ensarronat i abatut . Vaig provar de trobar una explicació . Veritats a mitges, por a la foscor . Buidor de llums , les que no vaig saber encendre per il·luminar el camí que em va menar aquí. Abandonat a la sort . Renascut quan ja no hi havia ningú que m’esperés . Pobre d’enemics , sense més forats per fermar-me al cinturó. Els pantalons que ja fa temps que em cauen, aquells que creia que no m’entrarien . Tan em vaig engreixar, que més que acaronar , provava d’aferrar-me allò que vaig creure ferm . Així només vaig omplir-me les mans dels bocins de vida . Ple de un munt de coses que al final no van resultar definitives .Deixant enrere tot el que havia trigat tant en alçar...

Amb els quatre amics que mai es van desencordar, fa dies que vaig sortir de la darrera reunió de parabolts. Vaig endur-me les eines, i les tres coses que encara puc guardar. Vivint al dia , o intentant-ho de tot cor . Vaig deixar d’alçar la veu per imposar-me quan res no va. Havent recuperat les mans per treballar. Amb un munt de cabells blancs , deixant de creure que la barba em donaria seguretat . Com els núvols , els t’estimo se’ls va endur el vent . Tempestes de llàgrimes que solcaren els xergais de les meves mans . Aquelles que a cops no puc ni tancar . Aquelles que res esperen , plenes de durícies, buides de rancúnia .

Trec el cap per la vida encuriosit . Amb un somriure per escut , enamoradís de mena, aplego tot el que puc . Recullo les flors de la tendresa que predico. Tendresa , que com obrellaunes de cors malferits, enderroca temors i referma als insegurs. Acarono als que s’apropen , somric als que s’allunyen . Abraço als que es deixen , escolto als que se m’adrecen . Escric i dic el que sento, tot allò que surt de la tremuja del meu cervell . I com a la cançó ,...lligaré estols de pardals als meus canells per que m’alcin les mans quan em fallin les forces, ...feia massa dies que tenia plena la tremuja . De moment , continuo perdent la guerra contra la soledat .