1/24/2008

101..., raons per estar content.

Ahir era el dia, ja no es podia pospossar més. El finstro de l'Agustinet Cardona va ser operat. Com sempre la teoria és molt fàcil, talla per aquí, forada per allà, enganxa aquesta cosa aquí, ...i tot seguint la linea de punts tenim que la peca 3A_wb ha d'encaixar peeeeerfectament amb la 67_3wf. Amb el que ja podem presumir d'un armari empotrat davant les nostres amistats de tota la vida...Això només passa a bricomania.Ja no el miro , em recorda la meva ex , i em poso de mala hòstia , que voleu que us digui...
Per desgràcia , això no és així de fàcil. Massegat , asseregat, desorientat, adolorit. Mai un acava d'estar preparat per aquestes coses. Que si , que les dones pareixen, però nostresenyor ja ho va deixar preparat, que diria el meu pare. Jo la nit abans mirava de desdramatitzar el tema fent conya, humor negre si tu vols , però conya sana. Que si veus un tunel , tu fuig de la llum.Que si sents vuelve, vuelve, tu torna...El tio va riure, pero el vaig notar amoïnat. Amoïnat per allò que pot passar, jo ja li vaig dir que si veia que es revolucionava el tema, que tothom s'esverava, que digues que ell tenia Lupus. A House sempre funciona...Conec l'Agusti de fa molts anys, escalo amb ell des que en tenia catorze. Si només puc comptar els amics amb els dits d'una mà, ell seria un dels que hauria de comptar.
Valoro la seva amistat per que és clar, posa les cartes damunt de la taula en tot moment. Va de cara. Conrea els sentiments, és coneixedor de l'èsser humà. Sap més de les seves febleses que molts dels que conec. Per mal que et faci una cosa te la dirà. És generós .A casa seva ,més que un plat a taula sempre he tingut un cap de corda on encordar-me. Dic molt , però és així. Quan realment he estat fotut , ell estava allà.
Avui he tornat de fer-li la visita. Hi hem anat en colla, l'Enric Bassas, l'Andreu i en Gabi. Amb el pensament de ketxup, com si anessim a escalar...Allà hi havia la Carmeta , la seva dona. Per segons que , com una mare. Ha estat content , nosaltres també. He tornat , una mica moix, però quan creuava el llindar del Solvay, he pensat..., tio quina sort que tinc de tenir companys com aquests. Per això, avui , crec que potser tinc , com els dàlmates, 101 raonsper estar content.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Cullons!...Berni, m'has fet saltar les llàgrimes a raig, cosa que no han acoseguit el bisturì del cirugià, ni els "miniparabolts" que m'han incrustat, ni tota aquella colla d'enfermeres fet-me malifetes nit i dia.

Gràcies, nen!!

AQgustí Cardona