1/19/2008

Com una vida a càmera ràpida…

S’ha acabat, ja surten els títols de crèdit. Ens acomiadem, ells van a casa seva. Jo, tot passejant , a la meva. Alço els ulls, veig un munt d’estels. La lluna en quart creixent presideix la nit. La pel·lícula se m’ha fet llarga. Al principi tot d’una m’he sentit ofegat, Amor en tiempos de còlera . Tota una vida provant d’estimar. L’amor com a destí, no com a principi ni final. Mica en mica he anat recordant les dones que he provat d’estimar. Les pel·lícules que vam veure plegats. Els llocs on vam sopar..., Les vivències, els petons. Els cops que ens vam abraçar. Els cops que em vaig despertar abraçat al seu costat...quantes coses i totes m’han passat volant pel cap.

Amb cadascuna d’elles , totes a la seva manera, tot el que vaig compartir . Les llargues conversacions. Els acudits que les van fer riure. Les cançons, i poesies que les van fer pensar. La de coses que vaig fer. Marcs, fires ,mudances , obres , i xapuces. No , tranquil·les, tampoc voldria que us caiguessin al cap les cortines que us vaig penjar .Els cops de ma , els viatges per acompanyar. Els cops que us vaig fer costat. Donar sense esperar res a canvi. Totes van marxar. Lluny de la recança , mes aviat , com en un documental. Tot ha passat pel meu davant .He trobat un sentit a totes les coses que em turmenten. La por, com diu un bon company, la més terrible. No la que puguis passar escalant. Total et mates i ja està. Aquesta por , l’altre, la que no et mata , la que et fa tornar boig. La que ve del desamor,la desesperança, la que no et mata , la que no et deixa viure. Aquesta por, ja ha marxat.

Totes elles han passat de presa. Com si visques una vida a càmera ràpida, amb tota la intensitat concentrada en un instant. Però ja està , ja no he sentit aquella por. Ja sóc davant del meu portal. He tret les claus de la butxaca de la caçadora. Abans d’entrar he tornat a alçar els ulls. El cel era ple d’estels , blancs , rodons com confits . Confits dolços, com l’amor que vaig provar de donar. Com l’amor , els confits també desapareixeran, dissolts per l’oblit. S’escolaran per una aigüera , es perdran pel clavegueram.

Una vegada vaig escriure-li a una d’aquelles dones, que a tots els calaixos que obria hi havia el mateix, amor. Ara obro els mateixos calaixos, i ja no me’n queda d’amor . Serà millor que me’n vagi a dormir. Abans, però, he provat d’escriure això. Després de tot, crec que no serà dolent passar-me un temps en guaret. Total , tinc els calaixos buits d’amor...

4 comentaris:

Loli Jackson ha dit...

D'amor sempre n'hi ha, encara que no sigui el purament físic, així que, jo de tu, miraria millor els calaixos! Jo, a part del desamor, el que trobo molt fotut i decepcionant, és el fet de voler estimar i que no et deixin... Molt frustrant...

En fin, ja explicaràs en quin calaix quedem les amigues i amics, eh? (I la meva esperança d'ésser considerada com a tal.)

:*****

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

...,Un mua per la Loli_J!!!, estimar als amics encara puc.

Anònim ha dit...

Hola guapo!
Suposo que elles no en saben d'estimar, deuen tenir els calaixos buits, tu segurament els tens desendreçats i per això no el trobes, no són buits, això segur.
Un petó ben fort,

"lacassito"

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Lacassitoooo, una abrassadaaaa . Hey , que m'agarada que tregis el nasset per aquí...