Nuevo Documento de Microsoft Word…

El fet és que ja veia els núvols . El vent bufava en la meva direcció. La temperatura va començar a baixar, lenta, però paulatinament. Fent un balanç de la situació vaig decidir que el millor era perdre alçada, però sense presa. No fos cas que la meva intuïció fallés . Tampoc seria el primer cop. Malauradament, a la meva edat, aquestes coses ja les veus a venir...Com que tampoc estava segur d’arribar a la vall a temps.., vaig començar a mentalitzar-me , per si aquest cop no feia cim. Les tempestes, sovint ,són imprevisibles. Aquesta , tristament no. És una llàstima, el dia pintava bé. Portava temps valorant si valia la pena, o no ,fer aquesta excursió. Per un cop que em decideixo..., no es que no preparés les coses bé. Però una mica d’informació de l’ascensió si que em faltava. Sempre et pot passar.

Al final tot s’ha girat. Les gotes han anat caient intensament. La pluja ha envaït tot el paisatge. M’he agafat als tirants de les motxilles, i he tirat el cos endavant. La situació per moments s’ha tornat tensa. El vent , el fred,la pluja, aigua per tot arreu. Jo , que ja ho veia a venir, li he ofert el meu millor somriure. Vale que em mulli, però ni difusió de Rayleigh, ni hòsties , camina i deixa’t de punyetes. Eficiència i decisió. La fermesa em traurà d’aquí .He agraït als deus que aquesta vegada no m’agafes dalt d’un coll , o una cresta. De tota manera ,per molt que ara filosofi i miri de parlar-ne poèticament, la cosa em fot. Podria estar empipat, dolgut, com no, trist. Tampoc hauria volgut un final com el de Hermann Buhl , que va deixar sol, abandonat, a en Kurt Diembeger, desprès de precipitar-se en una cresta fent el Chogolisa. No el va avisar de lo cansat que estava, de lo fotut que anava. No va ser gaire bon company de corda. Ell va morir, i en Kurt va trigar molt temps a oblidar-ho. Un descens interminable, tot sol .Per tant , he tingut molta sort.

Així doncs, com si d’un ordinador fos, he mirat de passar pàgina. Ja vaig passar massa anys allunyat de les muntanyes per seguir altres camins. Crec haver après alguna cosa, que sempre és bo. Ni la vida és com un quadre, que llences o estripes quan no t’agrada, ni com en aquest cas , com un ordinador. Per això ,aquest cop, he decidit posar el títol que la màquina m’ha ofert. Per desgràcia no sempre és així. Per desgràcia, no sempre podem demanar un Nuevo Documento de Microsoft Word...Tot hi així , com en els fulls , o en la vida, vaig gaudir mentre escrivia, o vivia.

Aquesta excursió acaba, sense fer cim, però al refugi m’espera una colla d’amics . Ja friso per arribar-hi . Alguna liarem....

Aquello que doleria por siempre ya se desvanece, la vida no és lo que parece..., que sempre pugui convertir la recança en paraules, que sempre pugui oferir un somriure a la dissort...