Ichi motte kore ö, tsuranuku...

Vaig aprendre aquest adagi japonés d'un llibre de kanji que hem va regalar la meva germana amb les millors intencions. De fet ,el seu significat és estúpidament senzill. No cal que se't tornin els ulls quadrats per entendre'n el missatge. Portar-lo a terme, amb afany, sense pressa, però sense pausa, ha estat l'objectiu principal del 2007. Crec haver-me esforçat per seguir-lo. Estic molt satisfet de com han anat les coses. Les he vist de tots colors. Les he tastades de tots els gustos. He escalat com feia molts anys que no escalava. He compartit moments inolvidables amb un munt d'amics i amigues. He fet nous companys d'escalada ,de vida, ....

Ara fa un any vaig pujar al cavall, vaig pendre les brides ,i vaig prèmer el puny amb força damunt del pom de l'espasa. Ara fa uns dies que la sensació que tinc és molt diferent. La vaig percebre escalant. L'Andreu em va preguntar : vas bé?.... Jo era al bell mig de l'Aresta Brucs de la Bitlla, a més de deu metres del darrer seguro. Vaig aclucar els ulls. Amb mans i peus amb contacte amb la càlida roca. Amb el cos separat de la paret. Aquella sensació va envair el meu pensament. Mentrestant, les paraules del meu company resonaven al meu cap. Vaig bé?...Em vaig sentir connectat , en sintonia amb el meu entorn. I l'adagi va aparèixer . Ichi motte kore ö , tsuranuku...

Ho vaig entendre , ja no sóc l'escalador, ara sóc la muntanya... , la lluentor d'ulls ha tornat...,que la pau sigui amb tots vosaltres.

Si mai vam ser els reis del pollo frito....

Aquell va ser un dia memorable, encara havia de passar tot. De fet ja s'havien produït totes les coses que catalitzarien els fets. Em costa molt recordar quan havia estat tant content fent tan poc. Vam xerrar animadament, vam fer plans, vaig fer plans. Mentre al meu costat del carrer lluia el sol, a d'altres llocs els núvols de la tristor precipitaven les coses com les gotes de pluja. Aquella pluja que va fer que un dia et refredessis. Aquella pluja que va endur-se tot. Com les de final d'Agost , que deixen els camins nets de fulles i brossa. Que són tan violentes que fan xergais. Xergais com els que solquen les ànimes de la gent.

Resseguint els meus xergais trobo pistes de com van anar les coses. De com de blau era el cel aquell dia. De com de vermell es va tornar...,encara no sé com he arribat fins aquí. De la pau que busco, a l'enrenou en el que visc. De la fredor amb la que m'he llevat aquet matí , al solet que ara m'escalfa les cames. Sé que la vida fa moltes voltes. Sé ,que el pitjor dels caramels que mai he tastat ,és aquell que em van pendre. Aquell que em van pendre ,quan tot just comencava a asaborir-lo...

Per sort, aquesta foto m'ajuda a creure en que sempre tindre moments memorables.

...soc massa innocent?

B e r n i

r e l o a d e d . . . .

Sempre dic que quan el meu company de corda no fa broma, no xerra , no riu, no parla..., és que alguna cosa no rutlla. El mateix diuen ells de mi, per aquest motiu son tan importants els companys de corda a la meva vida . Avui , tot anava bé, tot anava bé..., fins que a la darrera tirada tot se m'ha girat. Anava massa confiat??, potser darrerament vaig massa alegrement per la vida??, matins punt SI,matins punt NO?.

La veritat, quan te l'has fotuda a lo grande, les alarmes se't disparen i es munta un cristo que no vegis...avui no ha passat res. Pero els meus companys ,els que hem coneixen, han començat a notar que passava alguna cosa. Que alló que semblava segur , no ho era tant..., al final tot ha estat un ensurt, una mala passada del meu sistema operatiu. Total , he pensat, si te l'has de fotre, te la fotràs igualment. I qui millor per aguantar-te la corda que els teus companys???.

Com sempre, he tornat a aprendre una cosa. Que per molt segur que estigui d'una cosa, sempre és millor escalar a poc a poc. Que per seguir els parabolts no sempre és bó. Que tot té un ritme , una cadència, un moment. I que si no ha de ser , millor lluitar. Que no em puguin dir que no vaig fer tot el que podia fer. Com diu un amic meu: si, la poma no era per tu, al final se l'emporta un altre, un que ja havia vingut a fer-li un cop d'ull abans, però no per això probaràs d'agafar-la. ue Que una poma és una poma...., cony la que esva liar per una poma...., al paradís , vull dir.

Dono gràcies a quells companys que em mimen, que em cuiden , i que potser no els hi ho he dit proutes vegades. Darrerament em fa por dir segons que. Que quan abans dic blat, abans es cala foc al putu camp, i res de fotre'l al sac...Espero acabar l'any i guarir una mica el meu bum-bum , que no guanyo per sustos. Si més no ,algo millor que ara fa un any estic. Tinc moltes ganes de tornar a estar il·lusionat, però em tremolen les cames quan recordo el cràter d'on vinc.

Malgrat tot, crec que sóc massa innocent. Però no, no deixarè de ser-ho, i com a la cançó: ...i amb un somriure la revoooooolta.

I el que no pot ser, com el cafè, pos no serà, vamos, de moment........

...segons el teorema de Nöether.

Diuen que quan una quantitat es conserva, es que hi ha una simetria. Senzill , curt ,elegant . Poderós. Cabdal .Em sembla recordar que si l’energia es conserva , el temps és invariant respecte a les translacions. Ves per on. Quan una quantitat es conserva vol dir que es manté constant . Allò que donés, tard o d’hora t’és retornat. En aquestes cabòries estava jo, quan dalt de la Gorra Marinera, l’Andreu em proposà anar a escalar .
Ara ,al peu de la Bitlla, fa cinc minuts que negocia la primera tirada. A part dels dos espits , posa dos friends i una baga a una sabina. El tio puja molt bé. Munta la reunió a la sabina . Un buril d’expansió, un parabolt, i la sabina,con no. Arribo a la reunió i el felicito. Ara em toca a mi, sé el que m’espera , i la veritat, espero conservar la calma. Surto posant una cinta a l’alzineta, més que res per estalviar-nos llençar les cordes si patino. Al cap d’un parell de metres poso un friend del tres. Surto, la patrulla que hi ha fins el pitó universal és llarguiiiiiíssima . Flipo, i rebufo. Passo la corda pel pitó, més relaxat alço la vista. El buril encara està a cinc metres. Faig els passos neguitejat. L’excursió del friend al pitó m’ha deixat tocat. Passo la corda pel buril, agafat a la bústia que hi ha just al costat. El pas de sortida , no és difícil , però sortint d’un buril rovellat...Sé que com peti si caic, el pitó saltarà, i el friend que hi ha deu metre per sota..., no em pararà. Fatal, terrible...,i una merda ,jo tinc el ganivet, i tallaré el pastís com em surti dels ous. Em recoloco a l’aresta, trec el cul en fora, i pa’ arriba. Pinço la deisy pel rappel al cap de poc. Estic content. Encara puc fer l’Aresta Brucs de la Bitlla.
L’Andreu puja com un coet. Li ha encantat la via. La veritat es que no n’hi ha per menys. Al cim el boli no pinta , i per tant no podem deixar constància de la nostra ascensió. Mentrestant , l’Enric Bassas s’esbaralla amb el segon llarg de la Sidharta. L’Enric Mullor l’assegura. Fan una bona cordada. Crec que nosaltres també. Alguna quantitat es conserva, per que he vist una simetria...

Nord, Oest, Sud, Est..., vamos, no sé.

Quin cràter. És molt gran. Cony de forat, la de temps que m'ha portat explorar-ne els límits. De fet, crec que en alguns punt la frontera és borrosa. Coses de l'exploració. Recordo haver-me dit que a l'infern s'hi baixa, del cel, se'n cau. Tinc la falera de trobar el carro al cel. Un cop local·litzat ja sé on és el nord. La resta és qüestió de geometria...

Encara no he posat cap cartell. Ja he dit que no tinc massa clars els límits. Em sabria molt de greu que algú es perdès següint-los. Alguna fita he deixat, els principals camins ja comencen ha estar fressats . El problema és l'abast. En alguns punts la profunditat és tan gran que la llum del sol no hi entra. Sort que un colega m'ha regalat un llum pel cap.Mmm, eco ecoooooo. Recony , si que és fons. Faig el de sempre . Tiro una pedreta i n'escolto el sorollet al tocar el fons...

És el meu cràter, el solvay , perfecte nom , per un perfecte refugi, em fa d'aixopluc. De tan en tan surto, i escalo allò que puc. Sempre tinc un bon company que m'aguanta la corda. Les seves mans son fortes, em donen seguretat. Aquella seguretat que et fa sortir de la reunió motivat.

A vegades penso que dir-ne cràter és negatiu. El meu cap em fa una mala passada. Canvio la concavitat per la convexitat. Si , ja ho tinc. És una muntanya. La vida com una muntanya...

No sé ,però em sona, crec que em sona...

Si es posa tieso , treu el cul i veuràs com s'ajeu...

Condueixo amb la música que m'agrada. Al cel ,un grill de lluna groga en quart creixent em guia cap a casa dels pares. Aquests darrers dies, l'ambient a la feina, ha estat tens. Tot son presses, tot son lamentacions, tot era previsible. He anat solucionant problemes, els companys m'han ajudat, a que al final, així fos. Fa molt fred, rumio mentre condueixo. Rumio, què més pot anar malament. La veritat es que esperava multitud de problemes. La veritat es que no esperava que algunes coses anessin tan bé. O així m'ho ha semblat a mí. Porto massa dies plegant tard, massa dies ,que arribo a casa i m'aplego al llit. He trigat més de dues setmanes en acavar les vuit planes que em mancaven d'un llibre. Era posar el cap sobre el coixí, i la companyia de la llum treia els ploms.

Tot i així estic content. Entro a la rotonda de l'estació de Mirasol, la lluna em marca el camí. No hi ha ni cristo pel carrer, fa molt fred. Ja a l'avinguda, un Terrassa m'avança .Arriba a la corba del tanatori molt abans que jo. El tanatori, aquest any hi he estat massa cops. La Remei de ca'l Roca, la iaia Victoria, de ca'l Roca també, la Montserrat Vilaret, en Ramón Sagalés, de ca'l Perla, la Josefina Barberà, i en Miquel Puig...Massa gent que coneixia, tota en un any, quin cony d'any.

Per fi passo la rotonda de Can Cabassa, trobo un forat pel cotxe. Surto , fa molt fred. Com que no he tingut gaire bon dia ,he decidit que anava a veure els pares. Segur que no em tocarà la loteria, tampoc em fa falta, això si el gordo, lo que es diu el gordo, em fotarà una abraçada així que passi per la porta. ....I la gorda, també. Qui vol loteria ,si tens uns pares que t'estimen....

Com diem els escaladors,...si es posa tieso , tu treu el cul, i veuràs com s'ajeu. Total ,és qüestió de mirar-s'ho amb carinyo, i veuràs, com no tot és tan terrible.

...lligar-se una corda

Tenir la certesa que tindrem cura l'un de l'altre. Tenir la confiança que si res no és el que esperavem , o voliem, ens ho direm. Tenir l'alegria de retrobar-nos, a les reunions i al cim. Tenir l'esperança , que plegats solucionarem qualsevol tirada, si no rappelar fins el peu de via , amb la tranquilitat de que hi podem tornar un altre dia.

Repasar plegats l'itinerari, triar junts el material. Ajudar-nos a fer la motxilla, i sobretot , recordar-nos de fer la mirada del gitano. Compartir l'esmorçar i l'aigua, si més no , oferir-no's-hi. Vigilar que l'altre porta els nussos ben fets, el talabard ben fermat. Repartir-nos el pes del material quan arriba l'hora de tornar.

No tenir pressa, és la Terra que fa voltes el que fa que surti el sol. Els núvols mai venen ni se'n van sols, él el vent qui se'ls emporta , o els duu. Tot té un ritme, una cadència, res no passa per que si.Posar-se a la pell de l'altre , sobretot si és ell el que fa el llarg de primer. Sempre hi hauran dies de tot, tan de bons , com de dolents. No perdre mai aquell neguit, aquella sensació de que tot comença ara. Aquella sensació que sempre tinc,... abans de lligar-me la corda.

solucions..., sempre solucions...

Quan vaig arribar ,es van enrollar molt. Res ,no t'amoinis, no hauràs de fer classe .Tú arregla el tema , que estem en boles. Doncs vinga , som-hi. Al final, com sempre, les coses no van sortir com em van dir. Solucions, vaig dir jo. Sempre amb un somriure, sempre solucions. La cosa s'ha anat complicant. A voltes terrrriblement, a voltes meravellosament...sé que faré el millor que pugui. Que donarè solucions, que arreglarè allò que no tenen ni idea de com de complicat és. Però no sóc l'únic, ni el primer, ni el millor. La cosa és resistir, sobreviure, anar treient el cap, mica en mica, tornarem a ser el que èrem. Ja ho crec que si. De moment escalant, no em va malament. La resta va venint, és qüestió de temps, tard o d'hora arribarà.

Tard, o d'hora , tornarà a lluïr el sol damunt del meu cap. Tornarà la lluentor als meus ulls. després de vuit setmanes , la meva canalla, i els seus pares, em van fer un sopar, i em van fer un regal. Exagerat, però em dona una idea del seu agraiment. Satisfet per la feina feta, content per la que faig...,tirarè endavant la que vingui. De fet , no tinc massa més alternatives.

Durant la difusió de Rayleigh…

És tard, però no tenim tard. Al cel ,els núvols allargassats, son pentinats per un vent fred. Tot just fa un moment hem arribat al cotxe. Hem sortit a fer una volta, el tracte era mirar de fer una volteta, i el dia ens ha acompanyat. Descarregats, sense material d’escalada, passejar per la regió d’agulles, ha estat tot un plaer. Mica en mica , com aquell que no vol, parant a prendre aire, i fer un cop d’ull als voltants. Hem anat fent camí, hem anat passant colls, carboneres i trencalls. Al final des d’un mirador, el sol , lleganyós, ens ha ensenyat la regió de frares.
El cel era blau. La difusió de Rayleigh era ben patent. Ho hem comentat, que poc romàntic sona, m’ha dit. Tens raó , he pensat. Hem refet el camí, i mica en mica , ens en hem adona’t de lo lluny que havíem arribat. Al passar pel coll de la portella hem decidit anar a dinar a Sant Pau Vell. Dalt d’un turó , sobre coll Guirló, sempre ha esta un lloc especial per a mi. Descansant dalt d’un roc, allunyats dels altres excursionistes, un sol amb poques piles, ens ha acaronat mentre mandrejàvem .Quan ha marxat tothom, hem tornat a baixar a l’ermita . Hem dinat a dins , arrecerats, asseguts damunt d’un roc. El dia ha anat passant, el fred i el vent al final ens han foragitat.
Reprenem el camí, ara el sol és prop de l’horitzó, i envermelleix el cel. I es que la difusió de Rayleigh, deixa lloc a la difusió de Thompson. Aquest cop li explico el per què els colors del cel, lògicament , tampoc li sembla romàntic, tot i així a mi m’ho sembla. Seran coses dels companys de cordada, serà la difusió de Rayleigh, serà que el cel era blau, d’un blau intens ,com feia dies que no veia..., no sé que serà. D’aquí una estona tornaré a pujar al terrat, sota els estels, buscaré el carro, i miraré de penjar aquestes quatre ratlles . Espero que demà sigui un bon dia, si no, ja faré el que pugui per què sigui bo , podeu comptar amb la meva paraula.