Un dia sense pretensions...

Certament, no és el millor dia de la setmana. Burro de mi, no he sabut llegir a temps el plano . Algunes coses, com els rebuts de la llum a l'hivern, venen carregades de males notícies. He arribat, com sempre, amb la floreta a la ma i al cap de cinc minuts ja tenia ganes de canviar-la per una ortiga. Encara amb un somriure, he començat a entendre, que allò, només era un miratge. Negociant amb el dia una treva, com el roc que mira d'esquivar l'aigua en mig del riu, he deixat que la cosa s'escolés. Rient de qualsevol cosa, com el tonto que sóc, a voltes rient de tot, com el boig que em sento. El dia costava d'empassar més que la pila d'exàmens, que sense remissió, m'esperava a casa. A l'espera d'una nova estació, d'un somriure amic, les hores han anat passant. Drapaire dels meus propis sentiments, he sortit fora a mirar de robar-li una estona al teu enrrabessat horari. El solet mandrós i una veueta, ajagut a la vorera del carrer, han apaivagat la mar de fons. De l'altra banda del telèfon la vida ha tornat a prendre un dolc significat. Encara que només per cinc minuts, la vida m'ha tornat a fer una ganyota semblant a una rialla. Amb l'agulla fent saltirons per damunt de la marca de reserva, he tornat a entrar ,desitjant que sonessin tots els timbres i pogués tornar a acaronar-te. Jo, només esperava un dia sense pretensions...,una giornata senza pretese.

En terra hostil...

D'alguna manera, en algun moment, aquests dies, m'he sentit..., en terra hostil. I com diu la cancó :

En el meu retrovisor. Et veig mirant el crepuscle. Darrere de les línies telefòniques. Res a demostrar, ni a assumir. Només pensant que els teus pensaments són diferents als meus. En el meu retrovisor. Et veig. Jo et dono la teva vida, em dones tu la meva?. Et veig nedant a poc a poc. Doncs la llum s’envà de la ciutat. A un lloc on jo no hi puc ser.

No hi ha excuses. Només segueix. Només segueix. Encara hi ha moltes coses. Que jo et voldria dir. Però segueix. Només has seguir. Estem units per la sang que es mou. En el moment en el que vam començar. En el moment en el que vam començar.

Veig els perfectes ullets. Mirant les ombres dels núvols. I la superfície de l'oceà per la finestra d'un avió. Em poso nerviós quan volo. Estic acostumat a caminar amb els peus. La turbulència és com un sospir que no ajuda sobreposar-me. Quin és el propòsit de la meva vida. Si es que n’hi ha hagut mai cap. Amb aprendre a deixar-ho anar. Viure indirectament a través teu. Tu pots fer el mateix. És el mínim que pots fer. Doncs només és una ínfima cadena. Si vols t’hi pots afegir. Així que, segueix. Només has de seguir.

per sort, només va ser durant moments...