Cartògraf dels meus xergais...

Fa dies que no em fan les mans, no puc dir el mateix del genoll. Lo de les mans és pel fred i s'arregla anant a fer el mono al rocòdrom. Lo del genoll anant al metge, que ja tinc hora. És un rotllo fer-se vell, que no savi. No em feu massa cas de totes maneres. S'apropa el Nadal i no tinc massa ganes de soroll. El fred , la pluja i més feina de la que voldria m'han fet romandre molt temps al Solvay. Fa dies que preparo una feina. Alguns tindran un detall si es que me'n surto, crec que si. Amb tant de temps per rumiar me n'adono del temps que porto fent la meva. Fa ja més de dos anys. El balanc és forca positiu, amb tot ja tinc cartografiats els principals xergais que solquen les meves mans. És dir molt.Des que vaig tornar de les verdes terres d'Irlanda sommio amb fotre'm un entrecot. Digueu-me bàrbar, però és el que em demana el cos. L'anima em demana tornar a sentir el fred de la neu, el soroll dels grampons damunt del glac i aquella sensació de tenir un munt de coses per fer. Avui una alumna, de les que penca més que un xino i tot i així és esclava de les seves mancances,m'ha fet adonar d'una cosa molt important. Sóm el que sóm, però també podem canviar-ho. Si més no posar-hi el coll. Pintava un quadre sobre el seu paisatge interior. La veritat es que donava cops de pincell amb tons més aviat foscos. Un cop acabat el fons ha afegit pincellades de color. De fet només ha fet servir colors primaris. Li he dit que funcionava molt bé i ella m'ha dit que havia triat els primaris per que amb ells pots fer qualsevol color. M'he enretirat, me l'he mirada de fit a fit i he pensat: si senyora tens tota la raó...Així que continuo cartografiant, qui millor que jo per fer de cartògraf dels meus xergais...

PD: Aquests exercicis espirituals sembla que funcionen, que la pau del senyor sigui amb vosaltres ,germans...

Com un mitjó...

Alló que toca, alló que no toca. M'amoino per les coses que puc control·lar. Per les que intueixo que no podre preveure, no. Ahir sense saber com vaig trobar-me en una situació que no em va agradar. No entenc encara ben bé com. La veritat es que un cop al mig de de la carretera o tries cap a on anar o t'atropellen. Així em vaig sentir. Per una banda el meu coordinador, per una altre un alumne del meu treball de recerca. Al final la solució, que estava clara feia moltes setmanes, la vaig haver de precipitar jo. Trist, però és així. La tutora del nen, que per mi no estava gaire al cas a les classes d'intel·ligencia emocional, no s'enterava de res. Em sap greu, però jo no hagues acceptat d'un bon principi, o hagués mostrat el meu desacord, amb la situació. Parlo de desmuntar un grup , no de trencar-lo. Que quan una cosa es trenca els seus bocins acostumen a tallar. Primer les persones, després ja li farem punta al llapís de posar les notes. No entenc com dues persones tan experimentades , a vegades, semblen tenir menys cintura emocional que la bústia que hi ha a la cantonada de casa. Fa temps que treballo amb aquesta gent. Fa temps que conec a la canalla als que dirigeixo el treball. Entenc que la realitat és un conjunt de coses. Les d'un cantó i les de l'altre. Les que venen, les que vindran, les que .... A vegades menystenir les persones te aquestes coses. Tan se val, la realitat és com un mitjó. Té dos costats, l'un no pot entendres sense l'altre. Sempre és possible donar-li la volta a les situacions. Cal tenir empatia, o sigui saber posar-se al lloc de l'altre. I com amb els mitjons , tocar de peus a terra. I em fot per que amb el fred que fa, trobo que menystenir els mitjons , és menystenir massa. Per tant, encara que no ho manifesti , a vegades, em sento com un mitjó...

Sota un cel ple de fustetes...

Tot està a punt. O així m'ho sembla a mi. Piles de sobres omplen el pos espai que disposo. He perdut bona part de les celles. Demà escombrarè , millor demà. Encara no sé com aniran les coses, suposo que molts dels meus soldats no obtindran els millor dels resultats. Probablement , ni els esperats. Els ulls fa estona que volen un descans, abans , però, tinc la necessitat d'escriure una mica. Ara que puc. Ara que en tinc ganes. Faig una llista mental de tot el que haig de portar, de tot el que haig de fer.Mmm, sobretot que no em deixi el mueslï, ni les pijadetes de l'amic imaginari. Fa dies que no miro l'horoscop, deu ser que ja no en tinc necessitat. De fet el futur no m'angoixa.
Faig un cop d'ull al baròmetre, diu que plourà. Trec el cap al balconet, plou. Ja en tinc prou amb això. És el que té viure a la caseta dels tres porquets, sota un cel ple de fustetes...

PD: Tinc la sensació que la Mari, està d'acord amb mi. Remena la cua i es cargola mentre acluca els ulls, i tot i que ja no li veig el musell, imagino els seu dolc somriure.

Quan ja no creus que et surtin ales...

Tinc el cap com un bombo, corregir és lo que té. El segon sobre de llavor de carbassa ha costat menys d'empassar que el primer, de fet el primer era infumable. Cafè i una pipa ben carregada. L'atmòsfera s'ha anat tornant densa, la culpa és del tabac. Per no llencar un paquet de ca'l Perla, el vaig barrejar amb un amsterdamer gavatxo. La barreja, feta en un pot d'isostar, ha resultat poderosa. El resultat és que haig de parar a airejar el Solvay, si no em mata el fum ho fara el taro que entra per les finestres obertes. A tot això tinc la sensació de que no podrè acabar a temps.

Música, necessito música, però de la bona. Rebusco en el yutup alguna cosa que faci baixar la refotuda pila d'exàmens. Al final ens en sortim amb una mica Allman Brothers, cancons interminables, ...però funciona. Paro per dinar. Cervessa sense alcohol, llumillo fregit amb l'oli d'un bolets picants del Lidl. Pa de tresmill llavors i un gelat sense gluten horriiiiible. Es lo que té vivir en un refugi. Reprenc la feina, vora a les vuit del vespre tinc les mitges fetes dels dos sobres que tenia previstos fer.

Em truca una amiga, que si un Madagascar. Quedo amb ella encantat de deslliurar-me de la sínia en la que em toca viure. Una formigonera de crispetes és la millor descripció pel cony de bol que pilla la meva amiga per tots dos. Sort n'hi ha de la kiricolca , ai quina set que patirè , penso. Cony la que no em deixa dormir i fa que ara estigui aquí...A la pel·lícula ric molt. De fet, el millor són un pingüins mafiosos que em fan pensar en part del personal que tinc a la meva tutoria. Sobretot el que fa de jefe. A la tornada el Barsa n'hi fot quatre al València, només falta que llepi el Madrit , el dimarts a la feina la cuinera ens enverina. Mira que tinc la sospita de que ens fot bromuro a la sopa. Que txusquera que és la tia. És del Madrit, però en arbit, que fot més.

Fa dies que li dono voltes a un grapat de coses. Ahir, mentre recollia la roba estesa, que a Sant Cugat se'n diu banderoles d'oració tibetanes, pensava en què és la llibertat, ara que en tinc tanta. Per moments un parell d'imatges van embusar-me l'enteniment. La llibertat, no te la donen, és dins nostre. Si no en tens, busca-la que hi és. Els meus xergais en van plens vaig pensar. No et contentis amb mirar els ocells, quan ja no creus que et surtin ales...