...pèrdua

Naixem plorant, si no ho fem en foten una hòstia. Creixem rient, en l'inocència, de grans però, ens ensenyen a ser seriosos. Pel camí ja hi ha qui ens inculca la por i després ens passem la vida patint. El món gira sempre al mateix ritme. Ara surt el sol, ara es pon i tot plegat res canvia. La caputxeta vermella es empaitada pel llop. L'avia es salvada pel caçador. Amb el temps, però, acabem que acceptar que no ens agrada com són les coses. Si per alguna raó la vida ens duu lluny del camí que hauria de ser normal, la nostra manera d'entendre les coses és pertorbada. L'àvia resulta ser una lianta que s'havia embolicat amb el llop, però al caçador no li senten bé les banyes. La caputxeta,... ai la dolça caputxeta, buscava noves emocions al bosc i el llop se la menja, però a petons.
Ens ensenyen a acceptar moltes coses i amb el temps no ens arribem a plantejar com d'absurdes són. El món està ple d'hospitals amb gent malalta del cos i del cap. Els malalts físics desperten la compassió, els bojos en canvi desperten les nostres pors. Ens ensenyen que cal guanyar-se el pa cada dia, però no ens diuen res si no en algun moment no som capaços de fer-ho. Premiem i enaltim les virtuts, però defugim assumir les nostres mancances i febleses. Reflexionem massa sobre que ens portarà a l'èxit i gens del que ens ha portat a la derrota. Admirem als que triomfen a la vida i passem amb el cap cot davant dels perdedors. Tenim por de veuren's-hi reflectits i en canvi ens agradaria abastar el que pocs poden. La loteria toca a quatre i en comprem creient que serem nosaltres els que també tindrem aquesta sort. Ens diuen que cal tenir esperança, que cal esforçar-se per ser bones persones i quan perdem l'esperança construïm un dels verbs més terribles, desesperar-se. Que terrible ha de ser la desesperació.
Creiem en els amics i desesperem quan creiem perdrel's. No entenem el que ens passa, passem per estats alterats del que fins ara crèiem normal, defugim entendre als altres. Si ,portem tota la vida mirant al cel. Busquem a un Deu que expliqui les misèries de la vida. Busquem vida en els estels. Mirem de trobar una explicació raonable al que va fer que tot plegat comencés, al principi de tot. En canvi girem la cara davant de la mort, o sigui, al final. Raonem, a través de l'esperança, que la vida continua, que la mort no és el final. Anys i panys sense voler acceptar la... pèrdua.

...Nadal

Avui, desconecto el corrector. Avui, deixo en off els sistemes d'ajut a la conducció. No es que sigui un dia més especial que els altres. Avui és un dia, segons com, d'obligacions. No es que no m'estimi a la família i als amics, però no trobo correcte que s'estableixi un dia per dir i fer allò que és correcte. Fer-ho, en certa mesura depèn de nosaltres , no de l'entorn. És per això que prefereixo fer aquestes coses dia a dia. Avui és un dia on aquells que normalment no es veuen mai , es veuen i comparteixen taula. Avui és un dia per aprofitar i parlar d'aquelles coses que mai fem. Avui és un dia per fer allò que normalment mai fem. Per tant, avui pot ser un dia profitós, en la mesura que sapiguem aprofitar l'avinentessa. Jo, que no he enviat cap nadala, feta pels meus fills..Cosa que em faria molta gràcia poder fer algun dia, doncs no en tinc. En canvi n'he rebut unes quantes. Tinc la necessitat de tornar una mica d'aquest sentiment d'acolliment als que es recorden de mi. L'altre dia pensant-hi en vaig fer una, avui crec que és dia de penjar-la. Gràcies a tots aquells que durant aquests anys m'han acollit a casa seva , als seus cors. A aquells que han tirat de la corda quan la cosa no anava fina. Gràcies també a aquells que com jo han canviat de camí i s'han deixat acollir a casa meva. A tots, Bon...Nadal.

Pensant en els altres...

Feia dies que aquell minyó, un bon minyó, patia aquell ruc-ruc. De bon matí vaig baixar a classe a acompanyar a un dels meus alumnes. S'havia trencat una cama i en cadira de rodes, necessitava del meu ajut per fer anar l'ascensor. Va ser aleshores quan se'm va atansar, i sense mirar-me als ulls, em demanà si podíem trobar un moment per parlar d'un problema que no el deixava viure massa tranquil. Vaig acordar amb ell que un cop dinat l'aniria a trobar al menjador per parlar-me. Era divendres, per tant, el meu horari que aquell dia és generós amb el temps, va permetre trobar-me, de manera suficientment relaxada, amb el meu amoïnat alumne. Anem a fer una volta li vaig proposar, ell amb els ulls vermells i la veu tremolosa, em va relatar una història que m'era familiar. Una amiga de la seva mare, malalta ja terminal de càncer, era el nucli de tota la història. Ell, amoïnat per la tristesa de la seva mare, em demanava què podia fer per apaivagar el seu patiment. Fart de veure plorar a sa mare em demanava a mi una solució. Jo que sempre els hi dic que pensin en termes de solucions, no de problemes...
Jo, després d'escoltar-lo atentament, li vaig fer la següent pregunta: Realment, pateixes per la mare, o bé pateixes per què un dia la que estigui greument malalta sigui la mare?. Ell, cada cop amb els ulls més vermells i sense poder parlar, va assentir amb el cap. Jo el vaig abraçar i li vaig dir que les mares, si tot surt com està previst normalment per la natura, marxen abans que els fills. Que el que és inevitable és que marxin... Així doncs el que primer tenia que fer era dir-li a la seva mare lo molt que l'estimava, però que després, era la seva mare qui havia de fer això mateix amb la seva amiga. Mig eixugant-se les incipients llàgrimes, em donà les gràcies. Jo li vaig dir que era molt noble que s'amoïnés per la seva mare.
L'endemà vaig anar a escalar i vaig trigar a animar-me. Per la tarda, la meva mare em va trucar. Amb, no recordo bé, quina excusa. El fet és que va aprofitar per dir-me que li havien trobat uns quistos als ovaris i que si o si els hi havien de treure. Jo no vaig saber quina cara posar. Tot i que ella m'assegurava que no passava res greu i que el dilluns anava al metge a ampliar el diagnòstic, jo no vaig saber com encaixar la notícia. La setmana va costar de passar i en algun que altre moment vaig haver de recordar els consells que vaig oferir a aquell minyó. Alguna amiga, que com els estels, sempre hi és encara que hi hagi núvols, em va facilitar el poder-ne parlar. D'ella, en vaig treure el títol del que avui us escric. Cal dir sempre el que sentim, jo ho faig a classe. Per aquest motiu hem de ser feliços i com les mares, ho serem en la mesura en que pensem en els altres...

visiteu el link..., us ajudarà a entendre per quina raó sereu més felicos ...pensant en els altres.

Massa Rachmaninov...

Corregir, corregir i vinga corregir. Tot el que s'havia de dir ja està dit. El que no vaig saber fer entendre, el que no van voler escoltar, i mira que em repeteixo més que l'all. Ara em trobo el que he sembrat, regat com he pogut. M'havia fet el ferm propòsit de mirar de corregir el més ràpid que es pogués. No me n'he sortit... Després de tota aquesta feinada hauré de promitjar tots el seus treballs i mirar de trobar-ne una nota. Una nota...
Hi ha cops que em faig el càrrec del que toca fer. Despullo les coses de la seva complexitat. Simplifico. Un carburador és com el dipòsit de la tassa d'un excusat. El tub d'escapament d'un motor de dos temps és com una xemeneia. Un radiador, una esponja i les parets d'un estomac, matemàticament són indistingibles... Per variar les proporcions d'una truita de patates apliquem el teorema de Thales. Partint de coses bàsiques com la conservació de l'energia es troba la llei de la palanca.
Miro de recordar aquells majestuosos moviments dels meus professors, dels millors que vaig tenir. D'aquells que, arremangats, em descobrien els perquès del món, com si d'una sonata per piano es tractés. Elegant, senzill, directe... del cap al cor i al cor per sempre més. Recordo com de fortament tinc gravades algunes imatges. Encara estudiava tercer de carrera quan em va tocar explicar un complicat problema a la pissarra. El professor de la matèria que no era un prodigi d'expressivitat, i segons com no dissimulava massa el fet que no li agradés el que li tocava fer, m'esperava impacient assegut a la seva cadira. Ara, això si, mai hagués dubtat de cap de les seves capacitats intel·lectuals pel que feia al coneixement del tema. Però alguna cosa no va sortir com esperava aquell dia. Jo, que més per curiositat que per mandra vaig plantejar-me el problema sota un altra llum, que no la seva, vaig sorprendre'l aquell gris dia. No porta cap paper vostè?, jo arremangant-me, vaig respondre que no em calia. El personal que esperava una dissertació d'integrals complexes a ritme de semigarrapatea va murmurar. És un camp gravitatori esfèric amb un potencial constant, que podem assimilar a una esfera amb un index de refracció constant, no?. Vaig escriure les dues formules. L'una al costat de l'altre i es va fer evident que tenia raó. Aleshores vaig continuar la meva explicació, aquest cop però, al meu cap sonava el concert número 2 per piano en do menor de Rachmaninov. Les coses fluïen dolçament del meu cor al meu cap i del meu cap a la pissarra. Les equacions s'anaven simplificant, fins fer-se clar que la solució era majestuosament senzilla. Per un moment vaig sentir el poder de les meves paraules. Aquella ganyota inicial es va anar tornant tendrament en admiració. L'home ja no seia a la seva cadira, recolzava el cul a la taula i els seus ulls, oberts i lluents seguien el guix per la pissarra. Un cop trobada la solució em vaig posar les mans, brutes de guix, a les butxaques tot esperant la seva aprovació. La cosa va acabar bé, fins i tot a contracor, em va felicitar.
Ara que em toca explicar les primeres avantguardes pictòriques del segle vint miro de fer el mateix. Trencar els esquemes dels que m'escolten, girar la truita del meu cantó, però aquest cop la música de Rachmaninov l'escoltem tots plegats durant les classes pràctiques. La canalla pinta, demana pintar, demana sentir allò que explico a les classes de teoria. Encara que haguin passat molts anys d'ençà, ells senten que també pinten alguna cosa, com jo em vaig sentir aquell dia. Ara que he corregit els seus exàmens me n'adono que algunes coses surten del seu cor, passen pel seu cap i acaben al paper de l'examen. Trobo, em fan trobar, un sentit a la vida i mai hagues dit que seria tan productiu escoltar massa Rachmaninov...