5/31/2010

Que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...


Hi ha cops que el cel és tan blau que haig d'aclucar els ulls per dissimular les ganes de plorar. Ni els estels que fa més d'una eternitat que ens van enviar la seva llum,que fan que em recordi dels seus ulls. Ni les vermelles roselles, que em porten les imatges dels seus dolços llavis...
Ja no em sento com la pluja a l'altre costat de la finestra .Apaivagar el que sento no té massa sentit quan no sóc capaç de possar-hi paraules. Fa dies que em barallo amb un mar blau trencat d'onades d'escuma blanca. Fa dies que he deixat enrere les torres que separen el cel de la terra . Fa dies que no trobo la manera de posar la sorra a una platja. No sé ni com dibuixar les persones, però alço els ulls i em miro el que he aconseguit pintar, i sento que funciona. Si més no de lluny. Serà la pintura barata, serà que el refotut blau no té res de prussià, serà que la gamma de sienes que fabrico no dona per més. Serà que com diu el meu germà gran, al que fa massa dies que no truco, que tot el que puc pintar reflexa tot el que sento. Víctima de les meves pròpies lliçons sobre la Gestalt. O pitjor, serà que sóc tan tan tonto ,que com les nenes del pati, m'acabo creient que el que dic sobre les seves mans, és i serà veritat. Suggestionat pel que penso i pinto?. Saps què, Josep, encara no he trobat la manera de posar-hi paraules, però que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...

5/12/2010

Obsessió...


Fa massa dies que em barallo per trobar la manera de pintar-ho. Va començar com un joc. Com un exercici més de classe. En vaig fer versions a paper, estudis, que diria si fos prou tonto com per creure que el que faig té una certa validesa. El fet és que quan els he anat acabant els he anat regalant als companys de feina. La versió que creia definitiva la hi vaig regalar a la meva germana petita. Però n'he fet de posteriors. El cas és que aprofito caixes de cartró per fer servir de suport. De làmines de paper canson, la del microones, un tros de cartró ploma que vaig trobar en un contenidor. La pintura té una història similar. O bé és reciclada de la que llença la canalla quan està seca, o bé de ínfima qualitat. Normalment comprada en un basar xinés a un preu irrisori, però amb uns resultats raonables a la que li sé trobar el què...
Aquesta n'és la darrera versió. Aquarel·la del basar, que sembla una aspirina efervescent a posar-hi aigua, i una tapa de la caixa del microones. El resultat jutjeu-lo vosaltres mateixos. De lluny funciona bastant bé. Escric això i ja em miro de reüll una capsa de cereals, serà que realment tinc una obsessió...

5/07/2010

Tota la terra que el meu cor estima...

Sota la llum del mateix sol. Si tu vols amb els mateixos ulls , però enamorat d'unes altres lleganyes. Pujo al terrat de casa i guaito la ciutat. Surto a trobar, que no a buscar. A aquestes hores el sol mandreja per damunt de les teulades. S'esbaralla amb un grapat de núvols. Orenetes i falciots trenquen el cel fent sobtades giragonses. A diferència d'altres vegades no estenc la roba, ni fumo cap pipa llegint un llibre. Només he pujat a trobar un somriure. El del dia que ja s'acaba. El trocet de dia que encara em queda. Acluco els ulls mirant al monestir. El sol fa contrastar façanes i teulades amb un cel d'un blau prussià. Només un grapat de núvols donen una mica de blanc titani al paisatge. Alguns ocres i alguns sienes dibuixen les teulades. La façana posterior de Cal Gerrer, d'un blanc més aviat zincat dona el contrapunt als núvols. Crec que ja tinc el que venia a trobar.
Baixo a mirar de pintar aquest grapat de teulades, núvols i trocets de cel. Miro que els meus cops de pinzell siguin sincers. Miro que els colors que trio, els pocs que sé construir, siguin com les paraules que escric. Només sé pintar paisatges que cal mirar de massa lluny. És com si projectes una mica del que sóc. És com si els colors i les paraules es barregessin al meu cap. No trio cap cosa que tingui a prop. Serà per què no en trobo les paraules . Serà per què no sé fer més colors. Només estic aprenent a dir més coses. Tan se val si ho faig embrutint papers amb tota la terra que el meu cor estima...