El sou...

Allà estava el meu petit regiment, preparat, amatent..., jo que entro per la porta amb el sobre d'exàmens. Mentre es tranquilitzan guixo a la pissarra dos missatges a tall d'instruccions. Alguns posen cara rara, d'altres somriuen i expliquen què volen dir. Finalment, amb un somriure, comencen a fer l'examen. Avui és el dia de posar a proba la vostra llanterna, els hi dic...
Passa l'estona, la lluita deu ser ferotge. Cap d'ells sembla voler aixecar el cap del full mentre passa l'hora i el temps es va escolant. Cap d'ells demana l'hora. Cap dels hiperactius sembla tenir presa per sortir al pati. A cap d'ells sembla importar-li que els propers trenta minuts són d'esbarjo. El silenci és total i ja fa un parell de minuts que ha sonat el timbre... Els seus companys, els guaiten per la finestra, estranyats... En veu baixa, amb una sensació d'haver arribat més enllà d'on pretenia, els hi dic: Heu fet que em senti orgullós de tots vosaltres, així ho sento quan entro a aquesta classe, així ho sento ara més que mai..., afegeixo també que haurien d'anar tornant els fulls. Mentre, a desgrat, me'ls van tornant, dins meu va creixent una sensació de mariscal de camp, de general de centúria romana. Em quedo sol a l'aula, com abastant fins on hem arribat, entre content i inquiet davant del que acabem de conquerir... Definitivament aquesta és al millor part del sou..

una petita llum....

Fa dies que ens tractem. Mai els hi havia fet classe. Alguna guàrdia amb ells si que havia tingut. No són mala canalla. Responen bé al tracte amable, però segons com quan sacseiges l'arbre poques pomes cauen..

L'altre dia explicant fraccions, de fet repassant conceptes, me'n vaig donar compte d'algunes mancances bàsiques. Jo ja els hi dic que tenen tota la raó quan em diuen que les matemàtiques els hi fan por. Els entenc, doncs a mi el primer dia que em van explicar els números ja vaig tenir un ensurt. Imagineu-vos el primer número és l'ú, quin susto, no??. Ells riuen, però amb el primer somriure que els hi robo, sé que pararan l'orella millor.
Ens barallàvem, doncs, amb fraccions, màxims comú divisors i mínims comú múltiples. Jo els hi deia que els nombres són un misteri molt bonic, molts d'ells estan fets(compostos) d'altres nombres. Cal descobrir de quins, per aquest motiu els descomposem. Un cop ho hem fet tenim una idea de com som de senzills, o de complicats. El 32, només està fet amb 2's. El 45 amb 3's i 5's. I així, anar fent... Cal escoltar-los quan ens parlen. Això els ajuda a entendre el que fan amb les fraccions. Entendre, doncs la memòria sempre pot fallar..., és com l'alemany aquell que ens amaga les coses quan ens fem massa grans (l'Alzeimer, els hi dic en veu baixa..). Tots riuen altre cop. Però ja són meus. No triguen massa en demanar-me que posi més exemples,. Aquest cop però em demanen que m'esperi una mica, que abans, ells provaran de resoldre'ls per si mateixos.
I allà els deixo feinejant amb el que acaben d'aprendre a fer. El silenci és total, jo em passejo per entre les taules, encuriosit pel que fan. De tan en tan, algun d'ells m'interroga amb la mirada, tot ensenyant-me la llibreta. Jo, que assenteixo amb un somriure i els explico el que he sentit:Fins ara éreu en mig d'un bosc a les fosques, però us en heu adonat que portaveu una petita lot amb vosaltres. Pot ser que encara us sentiu perduts, però ja no teniu por. Ara ja veieu on poseu els peus. Jo només us he fet veure que tots teníeu, una petita llum...