Tengo una banda y toco en las berbenas...

(i ja no tinc aquí la meva amiga Sara per explicar-nos les penes)

Ara fa més d'un any, per un grapat de jeuros, amb més morro del que mai hauria sommiat tenir, vaig pujar a un avió i em vaig fer càrrec d'una colla de nois i noies durant un trimestre escolar. El problema va ser que el que en un principi era un bloc, ha acavat tornant-se en una manera d'entendre la vida. Avui, una bona amiga, la Sara, m'ha rellevat. Ella que a cops com a Juani , a cops com Carmiña, amb allò tan seu de : Parécete bién?, m'ha fet més entenedor aixó d'anar pel món amb un ciri a la mà. Ella, gallega de naixement, no sé ben bé que d'adopció, m'ha escoltat les ximpleries de bon matí. Tot compartint taula davant d'un tallat, ella sempre un chocolatito...

Noia et trobaré a faltar, però això si quan tornis ens ventilarem una ampolla d'orujo , la que em vas donar quan tu i el teu home em vau acollir aquell estiu. Ay, Carmiña, parécete bién?. E si non pos nada , que madalenas ya desayunaré yo los dos meses que tu no estés...Ay Carmiña, que estresante que es todu esto...

Juani...

Diuen que deu protegeix al bojos, serà per això que a cops em sento com un nen mimat. De fet també deu ser per que sóc bastant tonto que a cops em cal que algo , o algú , m'il·lumini amb els savis consells que destil·len de la profunda saviesa que dona el fet de viure. El problema és preguntar a la persona adequada, o bé entendre i acceptar de bona fe. El problema és que alguns d'aquests amics són com un GPS . Et donen instruccions encara que no les demanis. O quan no les necessites. Vamos, que no t'escolten. És com si estiguessin programats . Tuerza ligeramente a la derecha. I si no vull, que?, eh?. O, el que m'amoïna més , trien el millor camí. Hòstia , i segons com no et desviïs tu..., que et donen la pallissa a la que ho detecten.

No, no és que pateixi un atac d'ingratitud, la veritat , no. Tampoc és una crítica . Només és una reflexió que em faig a mi mateix , en quan que persona humana, a l'hora de mirar d'entendre per que collons no tinc dret a emprenyar-me. Si, sento que no puc emprenyar-me, i la veritat no crec estar en deute, diria que ni moral. Que cap geperut és veu el gep i el gordos la polla, que afegiria jo. Per tant he arribat a la conclusió que fora d'una immaduresa terrible per la meva part no reconèixer que estic molt agraït a una bona colla d'mics. Peeeeeeeeeeeeeeeeeeero, que com amb el GPS, farè el que cregui més assenyat en el meu cas. Ha excedido ud. el límite de velocidad..., doncs res que ja ho sé i que ??.

La veritat , com que unes amigues van batejar a la veu del GPS , com a Juani, doncs he pensat que hauria d'aprofitar i fer-li justícia. Ella , com la Mari, no em fan cap retret, si en algun moment , desgraciat de mi, oh que terrible, m'allunyo...Ella , sempre em dona consell, coneixedora de lo tonto que sóc, em deia fer i mai no es cansa de donar-me consells. Una tia de puta mare, la Juani...

Mari...

La son m'ha deixat tirat aquesta nit. Ja fa dies que li dono voltes a un tema. El meu magí ronca més que la disquetera del meu portàtil quan es penja. Dono voltes i voltes , el coixí està a punt de trencar-se en dos de tan fort que mi agafo. Els llençols se m'enreden amb les cames ,de que no caic del llit quan he provat de llevar-me. Ella, que ja sap de que va la cosa, em contempla satisfeta des del seu lloc. Com són les coses. Hi ha dones que son com les rates, conviuen amb tu passi el que passi . No hi ha manera que el teu subconscient les mati. Sobreviuen a qualsevol veri que el teu subconscient provi de donar-li.Et donen a tastar el formatge i després...tot lo dia somies amb entrepans de formatge. N'hi ha que són com la loteria , sempre que hi jugues perds. El més fotut és que un cops tens els bitllets ja saps que no noi, no et tocarà. En canvi les que son com rates , hi son encara que no les vegis. Van amb tu a tot arreu.

Hi ha dones que son com alguns jugadors de futbol. Al començament prometen molt, però no passen del Nadal. D'altres et prometen fidelitat als colors, i tot d'un plegat fitxen pel club d'un altre. Hi ha dones que són com la lluna, diuen que creixen, quan en realitat estan minvant. Tot plegat només son manies , falsos tòpics direu, però quan una dona és capaç d'endevinar quines son les sabates més cares d'un aparador, més val que entris tu a comprar-te un bon parell, per que , noi la de voltes que hauràs de fer...I tot plegat per una mica de formatge. I es que de fet, si no hi ha formatge no hi ha ratolins. Preneu-vos això com millor us sembli, però el formatge és el formatge.

Per això, quan he aconseguit posar un peu a terra, val a dir que sense trencar-me la cara. Quan he aconseguit deslliurar-me dels llençols. He obert la finestra de bat a bat i m'he assegut a prendre la fresca al balcó . I allà estava ella. La Mari, amb un somriure burleta, remenava la cua. La Mari si que seria un bon estereotip de dona. Li mola el formatge, com a mi. Demana el que és just, és agraïda , no t'enganya. Mari, bé podria ser l'acrònim d'alguna cosa, d'algun concepte. Monstre Apetonejador Ràpidament Inventat. Mira Ara, Rossega Immediatament. Mimosa Amb Rares Intencions. Més Amor , Rescata'm Ara. Tot plegat son animalades, o no.

Serà pels refotuts mosquits tigre, del quals no n'acabo de trobar l'utilitat, serà per la veu suau de la Nora Jones cantant Don't know why ,o la fresca , que ja comença a ser excessiva, fan que finalment el cansament em porti a trobar el camí del llit. Festejo amb la son, em deixo estimar per ella. La Mari , que li mola la Nora Jones tan com a mi, em pica l'ullet. Premo desar i tanco la màquina. Demà penjo aquestes tonteries , o no..M'adormiré ,ara segur que si, i la Mari vigilarà que així sigui, com cada nit, des de fa una colla de mesos...