La paura...

Mai he cregut que fos bo viure amb por. La por no et deixa viure, et corseca lentament. A cops és com una motxilla que no et deixa caminar, la busques a la teva esquena , però la portes dins del cor. A cops la busques dins del teu cor i és algú que te l’ha penjada.

De totes les pors, la més terrible és la que tinc al que desconec. Una de les més subtils és la por a tenir por. La més antiga, i la més moderna , és la por a estar sol. Avui ,ara mateix, quan es ponia el sol, he tornat a tenir por. Por pels que m’estimo. Per què a cops tenen por del que desconeixen, per què a cops tenen por d’estar sols. Per què a cops s’adormen abraçats a un coixí que no els és conegut. Per què a cops no tenen qui els acotxi. Tot i així cada dia que passa fan una passa més enllà, carregats amb una motxilla , gran o petita. Però avançant , encara que creguin que van en una direcció incerta...

Per això, encara que amb por, el millor que els hi puc dir és que visquin..., sense por a tenir por. Aquí , i en el regne dels cels...Els mateixos cels que he pogut retratar aquest vespre , recordant-los a tots ells, abans d’anar a dormir...

Tal faràs, tal trobaràs?…a la recerca de la primera llei.

Diu la primera llei de la termodinàmica , que l’energia no es crea ni es destrueix , si no que es transforma. Sembla doncs que , traduït a paraules més properes, vingui a dir que tot el que fem té una repercussió. D’alguna manera allò que ens passa ve d’alguna acció prèvia?, podem pensar que tot el que ens passa és només responsabilitat nostra?. Som , per tant, en aquest sentit , sistemes aïllats?. Crec que no. Fer-ho aniria en contra de tot el que he escrit fins ara...
De tota manera hi ha algunes situacions que admeten ser descrites d’aquesta manera. Per exemple, se m’acut una llei de la palanca, fent servir la felicitat i el temps que som feliços. Fixem-nos en que la seva lògica ens ajuda a entendre els fluxos de les emocions:

F· t=f·T

F:molta felicitat ; f:poca felicitat;T:molt temps ; t:poc temps

Un breu instant de felicitat equival a poca felicitat, però durat un temps molt llarg. És com si ens digués que podem consolar-nos de no tenir una gran alegria, amb les petites alegries de cada dia. Aquesta seria una visió molt conformista , però d’alguna manera el consol que ens ofereix ens pot ser útil.
El que destil·la ,però, d’aquesta llei és que tot es transforma , res es crea ni es destrueix. El que valdria la pena investigar és si tot allò que fem de bona voluntat és transformat en quelcom útil. De totes totes estic abocat a reescriure la segona llei, doncs està clar que la primera , tal com passa a la física, està certament limitada...