Dono l'enèsima volta dins del sac, em poso les ulleres, el cel és ple d'estels, el pla de la galàxia passa en diagonal per damunt nostre. El temps millora, un cop d'ull al baròmetre m'ho confirma, la tendència és a l'alça. Son les cinc de la matinada, el termòmetre marca sis graus i l'invent aquest de sac que porto està arribant al límit de les seves possibilitats. Crec haver-li dit al Marc que no era necessari fer un bivac, però al final ni tenda, ni refu, ni res..., bivac. Des que és trad(tradicional), aquestes coses passen. Si mes no el sopar el vam preparar al lliure del refugi .I aquí em tens, bivaquejant en mig d'un prat, sota els estels, voltat de vaques i confiant que el sac arribi a l'alba.
Feia dies que trobava a faltar això. Després de més de quinze quilòmetres per una pista infernal, plena de bonys, sotracs, estimballs i un munt de polseguera, provo de dormir en un prat a més de dos mil metres. Si més no, no he trinxat el cotxe, tot i que encara queda la tornada...
A les set ens llevem, , mengem alguna cosa, repartim material, deixem al cotxe el que creiem necessitar i ens emportem allò que no farà falta, o era al revés. Un joc de tascons i un colló de friends, dotze cintes exprés i bagues i baguetes per lo que sigui. Ell porta el material al damunt, jo vaig amb motxilla no sé anar sense motxilla per aquests puestos...Escalar una cara nord, ni que sigui a finals d'agost, fa preveure més fred del que ja he passat aquesta nit. De camí la sola visió de la paret ja fa que se'm vulguin afluixar les molles, de fet haig de fer una parada tècnica, per enviar un fax als de greenpeace. Ja a peu de paret la cosa canvia, ja li veig el què..., puja la moral.
Un cop a peu de via, l'inexistent rimaia dona lloc a un primer llarg de més de cinquanta metres. En Marc passa de primer, posa cacharros a tort i dret, de fet només troba un pitó. Com que la corda és de cinquanta haig de sortir a l'ensemble un grapat de metres, els suficients com per no poder-me posar els gats i haver de fer el llarg en vambes de treking. Un cop a la reunió, em canvio, reordeno el material i enceto el meu llarg del diedre. Escalo amb la motxilla a l'esquena, que no és massa còmode, però és el que toca. Menjar, beguda, un tallavents les vambes, la càmera, algo de botiquin...A aquests puestos no es poden deixar massa coses a l'atzar.
El primer pitó està lluny però a que hem vingut sinó..., el terreny no és molt difícil, però la motxilla i l'ambient imposen un altre tipus de comportament. L'actitud és el que compta, l'actitud. Vaig fent el llarg, que és molt llarg sense massa problemes. On trobo a faltar algo poso el que puc i sé. Un merlet, un friend...Un cop abastada la reunió penjo la motxilla a un pitó que trobo i munto la reunió amb la resta de coses que hi ha. En Marc puja com un coet, al ser tan alt, desplegar tota la seva envergadura li facilita molt les coses. Ens passem les coses i estudiem el pas. 
Al segon pitó hi ha una bagueta...Una de les nostres ressenyes marca una variant de quart grau sortint de la reunió a l'esquerra. De fet fa estona que veig un pitó amb anella a les nostres deu( una ressenya que he trobat a la xarxa en parla...). La nostra ressenya , és la que m'ha passat en Jordi Farrés, l'original del 76 de quan la van fer els nostres pares. En Marc passa la corda pel primer pitó, s'obre tot lo llarg que és i xapa el segon, i el tercer. Sota un desplom vol protegir el pas amb un tasconet, però a la que s'aixeca una mica veu que té un pitó a tocar i surt a per ell, s'allunya de mi amb la seguretat del que ja olora la reunió...Tret dels primers deu metres, que son dificilots, la resta es deixa fer. Jo amb motxilla i la corda correctament tensa, passo sense agafar-me a res més que la pedra, però suo i de valent. El següent llarg és per mi. A tres o quatre metres de la reunió trobo dos pitons quasi bé junts, la resta del llarg a pel. Miro de posar alguna cosa, però al no dur pitons poca cosa puc fer més que muntar la re
unió al cap de més de quaranta metres de quart grau de placa. No és difícil però no caiguis, ni patinis , ni pensis tot el que pot passar.....La reunió és just sota una gran cova característica, d'un pont de roca i un parell de pitons. En Marc farà el següent llarg fins dins de la cova on troba un pitó pel camí. Posa algun friend però tampoc us creieu que gaires. La reunió a la cova és d'un pitó i un tascó, es poden posar més coses, suposo. Jo ja tinc al cap la vira característica que diu la nostra ressenya original. Trec el musell, i allà està, tot un caminet penjat que ens treurà d'aquesta paret. Al cap de trenta metres i tres pitons que he trobat pel camí, munto reunió d'un friend i un merlet gegant. Al rato arriba en Marc i se li fot al cap sortir recte amunt, doncs ha vist un pitó. Més per l'aventura, que per lògica, doncs tenim la cresta a vint metres i podem abastar-la per un camí digne de tot bon excursionista, en Marc es posa a lluitar amb el pany de paret. 
Darrera pujo jo, al final n'hi havien tres de pitons, per mi que era artificial, estaven massa junts i desplomava que t'hi cagues. Però pujo...i al cim ens donem la ma. Una ascensió en família, com la d'ara fa trenta dos anys. Fem una mica el ganso, no massa, doncs la boira ens comença a empaitar. D'aquí al refugi i el cotxe en una hora i escaig , tot seguint un meravellós camí de marquetes grogues. Al refugi fem una cervesa, bé en Marc una Pepsi, diu que amb una cervesa pillaria un globo...De baixada parem a Prades, a fer uns big mac, i uns nugets, i un gelat, i unes coca-coles, i unes patates,i cap a casa. Més de dos-cents trenta quilòmetres conduint em deixaran per l'arrastre, però amb un somriure infinit, i amb una sensació de tornar a estar connectat. No tinc massa coses per sopar .Tot plegat un cotxe amb tres quilos de pols, un grapat d'estels i una cara nord..., el que compta és l'actitud.
