No,no puc possar-me nerviós...

Em lligo les cordes, netejo les soles dels peus de gat, repasso el material. L'Andreu ja està preparat, aixeco els peus de terra, enceto la tirada. Em concentro en els dos metres quadrats de roca que tinc al davant. Els primers metres, la roca és freda , els següents ja no. El primer espit està molt lluny, massa... El segon també. Arribo a la reunió amb un pas tonto, i el darrer spit massa lluny.Munto la reunió amb la idea que els companys de la cordada següent s'hi puguin estar una llarga estona. L'Andreu fa el llarg de segon amb molta habilitat, tot i el fred ,negocia tots els trams amb elegància.Un cop a la reunió ens centrem en l'Enric, fa el pas d'entrada a la reunió amb certa dificultat. És un pas de decissió, no val a badar. Se'n surt.

Ara em toca fer el següent llarg , el primer seguro ja és lluny, malo.Hi arribo sense massa dificultat, el problema resideix en la continuació. No veig cap altre espit, intueixo que n'hi hauria d'haver un altre, però no me'n refio.Probo de sortir un parell de cops, res , no veig res. Al final fujo cap a la dreta, li pregunto a un altre escalador si ell veu cap espit pel meu damunt. Em diu que si, però que està a cinc metres del meu cap, allà on jo imaginava. Beee, surto altre cop a buscar-lo. El pas és difícil, bastant difícil. Els companys, comencen a tenir fred. La reunió ja és plena, la boira i el vent els hostiga. Em dic el de sempre. No, no puc possar-me nerviós, avui sortim per dalt.Tibo d'un parell de pedretes, quan tinc una má , em faltem peus.

El coco vol disparar-se, no el deixo. Els companys m'animen , vaig guanyant metres, poso la cinta, passo la corda. Sembla que ja està, m'equivoco. Encara hi ha un pas rar abans d'entrar a la reunió. Lligo la corda esbufegant. Ha costat més del que imaginava, però ja està. L'Andreu em segueix, fet el pas , la resta de la tirada no li costa gaire. Té molt fred, ell , i els altres, en Gabi i l'Enric, han esperat massa temps a la reunió. El vent ens porta la boira, ens pren el sol. Per la seva part , el sol ,tampóc llueix amb massa força. Deixarem la via, el tercer llarg és raro i brut. Surto a buscar l'Aresta Brucs, no val la pena continuar el darrer llarg, de fet ningú ho fa. Dalt del cim encaixo la ma de l'Andreu, ha escalat molt bé. Ara fa ,encara no, un any el vam portar a escalar per primer cop. Avui, ha demostrat que puc comptar amb ell per moltes coses. Escalar, és una d'elles.

Al rapel , el més llarg que ha fet mai, continuarà flipant amb això d'escalar. Ho porta molt bé el tio, no ho hauria dit mai, però crec que ha trobat una nova manera d'apropar-se a la muntanya.

De tornada al Solvay...

Vaig arribar-hi sol, carregat de maletes, records i vivències. La roba bruta , se la va quedar la mare, per cert encara haig d'anar a recollir-la. No hi havia menjar a la nevera, feia molt fred, tornava a estar sol. Però tornava a ser a casa. És molt petit, està dalt de tot de l'edifici, i com el refugi Solvay a la Hörnlihutte del Materhörn, a mí em va salvar la vida. Com a refugi ,està obert a tots els que com a companys ,comparteixen amb mí aquesta escalada que és la vida. Veig els estels de més aprop, sento el vent com udola quant fa mal temps ,la pluja es fa notar a la teulada .Però, tot i petit , continua essent el Solvay, i de moment , esto es lo que hay...

Feu el favor de tractar-lo amb tendresa, treieu-vos els grampons , les botes plenes de neu, deixeu els piolets a l'entrada. Ell us farà de refugi, i jo com a guarda, m'encarregaré de fer-vos menys feixuga l'estada.

Sweet Home Alabama...

Darrera transmissió, d'aquí una estona a la piltra. He fumat una pipa al jardí, he vist el carro al cel, he tornat creure , que per fi , tornava. Feia dies que esperava aquest moment. Crec que ha estat una bona experiència, que les coses encara han anat prou bé. Com diu el Mestre Basas, no hem desaprofitat ni un dia. No es pot matar tot el que és gras, no hem arrambat l'all a cap torrada, però el tema tampoc era aquest...

Torno,... torno amb l'esperit renovat, amb ganes de menjar-me el marrón que sigui. Com vaig dir dies abans de marxar,torno,... torno com un coet. Al meu cap només sona una cançó, la que parla dels cels d'Alabama, la terra on la gent penca com un negre, a la feina , vamos. Demà recullo la tropa a l'estació de tren , on tot va començar. Em sento de puta mare. Torno a casa.

Pels que no recordin de quina cançó parlo , ni del bon rollo que ens dona a mi i als meus soldats, aquí us en deixo una mostra. Viva el yutup!!, que molts bons moments m'ha donat. Fi de la transmissió..., corto i canvio.

Sweet home Alabama
Where the skies are so blue
Sweet Home Alabama
Lord, I'm coming home to you...

El cas Bern, un possible desenllaç...

Res no passa per què si, tot té una explicació . Caminar sempre m'ha ajudat a pensar, fumo una pipa , faig una volta, escolto música...l'olla se'n va un rato, i després torna. A vegades torna amb una nova visió del problema que tinc, a vegades no. Haig de valorar com ha anat tot, aquest cop no es tractava d'una sortida normal. Des del 89 que no passava tant temps fora de casa. De fet aquella vegada va ser un any, però mai més de quatre setmanes sense tornar a casa algun cop. Ara ha estat diferent, bé els motius són similars, em feia falta un trencament. Aquell cop van ser els estudis, ara..., bé ,ara diguem que la vida. Intentar refer les coses et torna a situar a la vida. Tots els viatges tenen alguna cosa d'iniciàtics, aquest n'ha tingut bastant. Puc dir que em sap greu, que entenc el dolor, la desesperació que pot tenir algú que no sap on va. La recança que tingui per aquells que, acompanyant-lo en el seu camí, el lliguen, i no el deixen créixer. Des del meu dolor , ara ,comprenc el teu.

Aquell projecte va morir, i jo feia nosa, com li fa nosa una branca morta a un arbre. No el deixa créixer. La branca morta era jo. Puc identificar molts del símptomes, me'ls reconec . La frustració, i la ràbia que se'n desprèn potser siguin el pitjor...Tot això a què ve ,...penso. Aquest projecte va néixer un dia de juny, a una classe de crèdit variable d'informàtica. Els alumnes , que aleshores feien segon, em van preguntar si estava content de ser jo qui aniria amb ells a Irlanda. Jo vaig fer una ganyota de despistat, i els hi vaig preguntar si ells ho estaven...Aquell dia davant d'ells vaig crear aquest bloc. El nom venia d'una pel·lícula, Ocean's Eleven, l'havia vista la nit abans , crec. Ara acabo de tancar la tele, feien El caso Bourne, en anglès , es clar. He pensat que seria un bon enfoc, donar-li un sentit a aquest bloc , si és que encara el té. Ara fa dies vaig posar un comptador, bé de fet, dos. Un només compta , l'altre em diu coses.., qui ve, d'on ve , quan ve, com ve, quantes vegades ve...

Fent un cop d'ull a les dades, veig que tinc un visitant especial, diria que em sovinteja cada setmana , més o menys. Per quin motiu és especial, bé ,sé quan la meva germana és va connectar des d'Argentina, quan era de vacances. Intueixo quan ho va fer el pistatxo des d'Anglaterra, em va felicitar , i va deixar un post. Un parell de cops , crec. Ara , hi ha massa visites d'Estats units, i massa regulars. Diga'm paranoic, però , el primer que vaig pensar , era que tenia a veure amb l'escola. El bloc de l'escola es sovintejat de la mateixa manera. Per les IP's , que són dinàmiques, no puc saber res. Faig conjectures, algú conegut, algun ex alumne, ...també puc saber com em troben. Que fan servir , les paraules que tiren al Google, o si em tenen guardada l'adreça en memòria. A vegades ho fan des de blocs amics, Cas de la Loli Jacson, el Docente Decente, o l'Ignasi. La resolució de pantalla , a vegades pot donar pistes , normalment els portàtils tenen la configuració més apaïsada. , per tant, algú de viatge, o per feina .No sé , si llegeix això , estaria bé que m'enviés un correu, ja que posts , crec , no en deixa. El meu correu es pot trobar a l'apartat del perfil, si més no , el/la convido a dir alguna cosa..., tampoc em cal un nom. Escriure és una manera de donar missatges, i hi ha moltes maneres de donar missatges...,en començo a ser conscient.

Pel que fa al bloc, crec que canviaré el títol, que no l'adreça, ja que no té sentit continuar fent referència a Eire. Lo de canviar-me el meu nom segons anava passat el temps és una manera de mirar-me les coses. Tothom ja sap el meu nom, Bernat. No posar-lo sencer és una manera d'acotar una mica el bloc. Per tant s'imposa un canvi, no radical ,però si un canvi. Començo a pensar-hi...

PD: Voldria haver-me inspirat en Lo Somni de Bernat Metge, però facècies de la vida , no en sé prou...

Inspiració...,on ets?

La pluja m'ha foragitat del carrer , el fred m'arracona al costat del radiador, la melangia té festa, i la seva substituta, la inquietud , fa estona que em neguiteja. Em grato el cap, miro per la finestra, xafardejo haviam si hi ha algun paisatge bonic per les taules del voltant , aquests dies em maten. Res , una morena morruda que s'esbaralla amb el seu portàtil. El vidre de la finestra em torna el reflex, que despentinat estic..., m'haig de tallar els cabells, lo de pentinar-se portant boina , no funciona. I jo que penso, abans me'ls tallava ella , fins que ja no va voler, aleshores s'acaba tot...Bé , de fet deixar-me els cabell llargs seria una opció, massa incomoda , penso...

En regiro a la cadira, tinc fred, algú ha obert la finestra....,al cap d'una estona em torno a posar el jersei. Tinc fred, em noto els artells entumits. M'aixeco i poso el cul damunt del radiador,quin dia més estrany. Voldria que fossin les nou, amb la feina d'aquí feta, la veritat que llarg se'm fa el dia...pensa, em dic , pensa en coses per avançar feina per quan arribis . Res , que no se m'acut res...,sort que tot plegat això s'acaba. I mira que m'espera un munt de feina...

Deixo de divagar, i vaig al youtube a veure els vídeos del Polònia..., haviam si em ve la inspiració.

The Barrow track, una patrulla del copón...

Ahir, a la meva arribada, ja en vam parlar. Els dos italians diuen que s'apunten. La mestressa , diu lo de sempre, ..a nice walk. El pla inicial és anar amb tren a Bagenalstown, i d'allà anar caminat pel camí del riu, fins a Leighlinbridge. Tres o quatre quilòmetres, que haurem de desfer, per tornar a casa. Durant el sopar la cosa s'anima, un dels italians ,l'Andrea, diu que de fet podríem tornar caminant fins a Carlow, total disset quilòmetres...Com que és un riu, no farà gaire pujada, i el camí ,pel que hem sentit, és molt franc. A nice walk... , torna a dir la cristiana. No si aquesta el que vol és que cardem el camp tot lo dia...Doncs res , a tres quarts i cinc d'onze surt el tren, a un quart de dotze saltem a l'estació de Bagenalstown. Carregadets amb la motxilla , l'Andrea, en Luca i jo , ens adrecem cap el riu Barrow. El començament del camí ja el tinc estudiat. Algun dia m'hi he apropat, quan sortia d'hora d'escola.

Un cop a la riba , el camí és preciós, francament ha valgut la pena. En fem molta via , tanta que decidim aturar-nos a l'entrada de Leighlinbridge, prop d'un camp de naps. Asseguts en un banc els hi explico algunes historietes de camps de naps , de quan jo era petit, i Coll Favà només existia a la imaginació del Zaplana de turno. Que he dit..., en Luca em pregunta que si son bons, i jo que li dic , pel que recordo , si...Com una fura , salta el marge i comença a estirar un nap. Petitonet com és , amb els braços més curts de lo normal, li costa. El cabrón , demana ajuda, allà que va l'altre , jo vigilo, els hi dic. Al cap d'una estona apareixen amb el putu nabo més gran que recordo haver vist mai...En Luca diu que el rentem al riu i que ell se'l fot. I ja ens veus agafant-lo per la samarreta ,que si no queia al riu. Un cop net el partim per la meitat i el tastem. No és dolent, no...

Bé prosseguim el camí , fem quatre retratos al poble , el pont , les runes d'un castell , i una botiguera que surt a veure qui som. De fet no és massa gran aquest poble. Continuem el camí, ara per l'altre riba, la següent etapa és fins a Milford. Pel camí trobem un munt d'ànecs , cignes i d'altres ocells, vaques i cavalls pasturem tranquil·lament. El camí aquí ja no é tan maco, la carretera va lgun tram aprop, en general l'etapa se'ns fa llarga. De Milford fins a Carlow el camí torna a ser preciós, però llarg, no s'acaba mai. De fet descobrim que som prop de Carlow, per que entre els arbres de la riba s'albira el campanar de la catedral.

Pel camí sommiavem amb menjar, amb una cervesa fresca , o una sidra , que en aquestes contrades també es molt bona. Decidit, com que anem d'hora, parem al super pillem tres llaunes de sidra pa, gorgonzola, brie, i donuts , pel cabrón d'en Luca , que diu que ell s'estima més algo dolç. Al final pago tot jo , doncs estic content de com han anat les coes, i ells encara no treballen. Em venen a la memòria infinitat de moments amb els meus companys. La festa és a un banc del parc , riem , fem conya, i ens fem un fart de menjar. Com sempre, amb la sidra a la ma , dono per acabada l'excursió .Llarga , més del que pensava. Ara escrivint això no paro de fer posturetes , em noto les cames. Crec que ha estat una bona manera d'acomiadar-se d'aquestes contrades, he vist una Irlanda com la que imaginava, rural, tranquil·la , bonica i amb la gent més acollidora que recordo haver trobat mai.

Stairway to Heaven

Ara ja fa temps, ben bé no sabria dir quan, vaig agafar unes escales. Menaven a l'infern, havia de deixar tot allò que coneixia i creia estimar, tot allò que havia fet amb les meves mans. El camí passava per perdre moltes coses, per reviure moments amargs, per renunciar a bona part del que fins aquell moment tenia com a fita a la vida. El moment , ...el moment va ser el moment. Ara toca trobar-ne unes que em portin al cel. La veritat és que tot lo dia vaig darrere la canalla, vull acabar aquesta aventura, i acabar-la bé. Els dies cada dia tenen menys hores de llum, i en qualsevol moment se't fa fosc abans d'arribar a puesto . Avui, especialment avui, s'ha fet de nit mentre esperàvem l'autobús. A la parada, amb el personal assegut, cansat com no , com ells escoltava música, una de Led Zeppelin. La veritat es que m'ha donat el temps just per poder fer dues fotografies, però crec que ha valgut la pena. En el moment del solo de guitarra de Jimmy Page , alço els ulls, i veig que l'arbre de l'altre costat del carrer, es retorça com per fer el solo amb els fils de la llum. Haurà estat el vent, el cansament, les ganes de tornar a casa, el que vulgueu..., però és un senyal, crec que he trobat les escales que van al cel. I la veritat ,estava rodejat de nens, i em sentia sol de la hòstia, però en aquell moment he sentit com girava la terra, m'he sentit connectat a tot.

S'ha acabat la cançó, i he hagut d'anar a fer un parell d'abraçades a dues , que com jo , ja voldrien ser a casa. Ploroses, m'han dit , res , no ens passa res, doncs res, aquí teniu una abraçada de res...