10/20/2012

Italia... això sembla Italia

Arreu on vaig hi ha soroll. Per la tarda, quan comença l'hora de les pelis de l'oest. Trets i crits d'indis durant un bon parell d'hores. La veina que decideix dutxar-se, o embarrancar un submarí vàter avall. Aquestes parets que milloren en poc el paper de fumar. L'incesant plor d'un infant durant la religiosa videoconferència nostra de tots els dies. La cridòria dels interlocutors, alegres com estan de la més mínima nova notícia. El trànsit de cotxes amunt i avall. Entrant i sortint del pàrquing. Altrecop l'infant que plora...
Aquesta casa sembla itàlia. Crits i sorolls a tota hora. I es que els seus habitants estan sords. Per tant criden. I es passen el dia cridant. Jo que miro de somriure, i durant una bona estona, puc. Però al final penso que Fellini treuria un bon guió d'aquesta qüotidanitat. Encara que sorprenent sembli el clitxé, la realitat és ben bé aquesta. Però, ara, visc refugiat aquí.